Des de la carretera Laureà Miró sempre hi baixeu. Vet aquí la popularitat del seu nom, gràcies a aquests antics torrents. Comença al Va-i-vé i acaba a Mossèn Cinto. Per tant és un carrer llarg i estret, meravellosament íntim. Possiblement és el que més sabor de poble atresora en aquesta ciutat.
En els seus bons temps, Martí Dot, al seu poema El terrissaire, el retrata. Per descomptat, Els senars sovint conecten amb la carretera, tot just paral·lela. Per sort, no té cap llufa militar. El seu nom oficial és Joan Maragall. Per descomptat, és un Carrer amb segell de menestrals, operaris i obrers. De menut, també era de pagesos. Al capdavall, carros i gossos s’hi deixaven sentir. Fins i tot recordo senyals de vitalitat que enyoro. Vull dir gats segurates en balconades obertes. Les gateres fosquejaven higienes, a hores d’ara perdudes. Bo i ocupant terrats abandonats, coloms i rates testimonien decadències. Quan sento parlar sobre gats famèlics, constato com retrocedeixen civilitzacions. Sense aquestes bestioles, cuines, patis i iaies viuen declivis més penosos. D’aquell temps, clarament pairal, només en queda la flaire de les seves xemeneies. Tota la resta, desapareix lentament.
Curiosament, aquest carrer neix amb pertinàcies d’independentistes cubans. Per sort, no pertany a cap model empobrit i escardalenc de la postguerra. Per entendre’ns, Girona, dins la barriada Roses, només congria blocs de pisos. En canvi, el nostre Carrer aclapara en eixides, latrines, patis, safarefos i horts. Sovint finques, casalots i immobles són quatre vegades més amples que el mateix carrer. Per descomptat, quan les cases són de propietat, les modernitats s’imposen avorrides. Al capdavall, el barroc només abunda entre llogaters granítics. Recordo que moltes operàries de Girona treballaven a l’Alumini. En canvi, en aquesta geografia tan variada, ho feien a Cal Corrons. Ja se sap, el franquisme va imposar urbanismes estil capses de mistos. Després de la guerra, sense urbanitats, l’urbanisme fou xauxa per a les rates que sopaven dues vegades. Amb tot els pencaires de Joan Maragall tenien molt més espai. Aquesta diferència no és casual quan engreixa rates. En conseqüència, l’espai, sembla mentida, fa menestral. Per sort, totes les riqueses no acaben en el coure. Una altra cosa, són inevitables decadències. Així, doncs, la mescla de modernitats ensopides i un lamentable catàleg de finques deteriorades, dibuixen un carreró convalescent, com si estigués en perpètua quarentena.
Per descomptat, el Comú també hi juga a l’hora d’empitjorar-lo. Per exemple, les idees funeràries dels qui tenen responsabilitats urbanístiques, fascinen per la seva tenacitat. Mai de la vida no se m’hauria acudit convertir-lo en un carreró de vianants. Oi més quan el comerç és el nervi d’un carrer, la seva vida. Ara és un carreró d’ombres plenes de llúpies necrològiques. Només cal plantar-hi gladiols al costat dels seus desnerits bancs. Si hi hagués un negoci de Pompes Fúnebres, fins i tot podríem pintar un reclam turístic. Amb tot el macabre no lliga gaire per aquí, una llàstima. Al vell camí del Cementiri, hi havia hagut una botiga de màgia, segur que hi hauria combinat. Però, el seu botiguer venia d’Arbúcies, i, sense pensar-s’ho, va emigrar al Papiol. Sap greu perquè les notícies que hi arriben no espavilen gaire la màgia. Sabré jo com funcionen les golfes del Cap i Casal. Volen una porcellera culta i endreçada, entre poc i massa, oi? No en tingueu cap dubte, si hi ha un carrer amb botigues discretes, Joan Maragall se’n porta la palma amb la seva poca esma.
L’anèmia s’empelta arreu, com una peste silenciosa. De sobte, la memòria fuig de tanta orella de rata que pinta aquests racons. Llavors, quan hi passeu, sentiments i fets cremen malament. La rutina dels vincles, els canvis tan incomprensibles, remena moltes coses. De fet, la nostàlgia vesteix quan els carrers canvien. D’aquí ve que només hi ha riquesa, quan les xemeneies riuen. Passeu a l’hora que hi passeu, els seus silencis són massa hostils. Sempre tinc la impressió que passo pel rebedor de la cambra d’un tuberculós. Al capdavall, s’explica si el recor us atrapa en una processó del Corpus. Sobretot quan el cristianisme és una tradició que acull. Per descomptat, més la profana que la litúrgica.
Som al juny del 63, el papa roncalli ha mort. De fet, haig de participar a la processó de la tarda. Hauré de dur el meu vestit de comunió, un blanc de mariner, vora les catifes de flors. Aquella tarda, tinc davant meu, en SardinaBufona,vestit de monjo, horrible. Darrera, hi ve Polvo Guenyo, també vestit de mariner, blau fosc, espantós. La fila que fem amb espelmes enceses, un suplici. Tot just sortim de la Parròquia, semblem uns xais camí de l’escorxador. A més a més, hi ha un altre tema que m’omple de pànic. Senzillament, tremolo davant la presència dels capgrossos. Si hi afegiu frares a cabassos, amb moltes coloraines, la calma és inexistent.
En aquella època, falangistes i autoritats tancaven comitives eclesiàstiques. Franco, a pesar de l’estabilització, va fer corralitos amb la pasta dels catalans. Inundacions i nevades del 62 van deixar-lo davant l’opinió pública com un governant de fireta. Vet aquí perquè Agnelli va aconseguir les fàbriques SEAT a Barna. Amb les oficines a madrid, va començar una dolorosa emigració catalana.
Tornem, però, a la processó d’aquell inoblidable 63. La canalla, dreta, monjos i mariners, esquerra, monges i núvies de blanc. Davant, hi va una orquestra d’excel·lents migranyes. Vull dir que no falten timbals i platerets, molt del gust militar, només faltaria. La processó fa Pi i margall, Mercè, Sant Llorenc, Mossèn Cinto, Joan Maragall i el carreró de l’església. Aquell any, el meu pare va fer el bust de Joan XXIII, davant de cal Jordi. Vestit de blanc, farina, el rostre, roses Dot, els ulls, d’un negre vivíssim, marro. Tots el distingíem perfectament pel capell que tapava la seva tonsura, farina. Per descomptat, els jocs florals entorn d’aquella figura tan noble, eren impressionants i fastuosos. Hi predominaven la ginesta, el llorer i les roses. Potser la catifa del papa era la única que fou ribetejada de violes. La resta de les catifes seguien un model floral amb plantilles metàl·liques. De fet, les plantilles simplificaven la feina dels veïns. La clau era obtenir flor variada i en abundància. El color negre corria a compte del marro dels cafeters. En canvi, el groc es feia amb ginesta dels nostres camps agrícoles. Més d’un autobús s’havia organitzat per anar a buscar-ne. El verd es feia amb llorer, vermells i carns se servien de roses de tota mena. Amb tot juraria que la felicitat del Corpus era al matí. S’hi pencava com a bèsties bora un esmorzar de germanor. Sospito que les sardines del Bogatell perfumaven millor. En qüestions d’olors, mai no filem prim. El cas era fotre addictes al règim. Llavors el vi blanc del sindicat era més generós amb porró. Inimitable el somriure sorneguer del bust papal perfilat pel pare.
La felicitat del matí, a la tarda, es rebentava. Tothom queia dins el sedàs de la sumptuositat i la carrincloneria. Vull dir que la falsedat feia tota mena de rialles bo i esperant el ball de les Canyes. Llavors, la gent ben vestida era poca. En canvi, tothom s’hi mudava, fins i tot gitanos. Una conversa sobre culs mudats o ben vestits, Fellini hauria crescut pitjor vora nosaltres. Ho dic, prou convençut, perquè el seu cinema hauria millorat. En aquestes processons, les balconades del nostre carrer, feien amanides de ca l’ample. Vull dir que eren un deliri de xafarderies, badocs i sospirs. Plenes de domassos, mirades i vanos, no paraven de murmurar. Imagino iaia Andrea, rondinant com una Lola insuportable i cursi. Voltada de cunyades, veïnes i germanes, pentinant escots i mitges. Sobre homes no deia res perquè el seu públic era un vesper. Oncle Joel i resta de parentela masculina, més sumària que no pas sumèria, feien gotets de vi. Eren feliços somiant com volaven capelles amb dinamita de la pedrera. S’hi instal·laven al porxo de l’hort. Pasaven la tarda vora el renec bo i deixant la Bíblia a caldo. Millor que no faci cap comentari sobre les seves aficions anarquistes a l’hora d’arreglar el món.
Des del 59 d’aquell carrer, la temperatura religiosa era extremadament herètica. En canvi, els enciams i els moniatos aconseguien plenituds inimaginables en aquell pati. Ni us explico si alguna dona aconseguia arrossegar-los fins les balconades. Iaia Andrea ho recomanava vivament, sobretot si el bisbe venia gall. La madre que los trajo, qué morro pellizcan los cabrones, por Dios, qué barrigas más hermosas saben esconder esos mamelucos, ni los domingos dejan la cebolla, esos sátrapas del demonio. La retòrica de l’oncle, quina filigrana, quins tips de riure. Ni la seva germana preferida, és adir, iaia Andrea, replicava. Joan XXIII fou l’únic papa que va dir en públic que el dictador era un criminal. En aquella època, la religió tenia escletxes com aquestes. El cas era engalipar amb recursos. Dues dècades abans feien servir la delació a tot drap. Tietes, mamis, iaies i oncles no van parar en tota la jornada perque procurés no tacar-me. Jo feia sempre cara d’insofrible ploramiques. Per més que m’hi escarrassés, sabia que arribaria carabrut al Passatge Fargas. Un vestit blanc de comunió, ni la Mare de Déu rentant a mà, remullat amb norit el salva. Mamare, més pràctica que moderna, va treure’m de la processó davant de ca l’Impressor de baix. No volia que patís l’avorriment de la missa final. Mai no sabrà prou com li ho vaig agrair.
D’aquell moment, recordo en Gallineta Mitjaceba i en Gaietà SardinaBufona, plegats entrant al Parc Nadal. No sé per què, almenys entre els peixos, els capgrossos no s’hi perden. La gent, endolcida, mirant-nos, estava mig sorpresa. Amb tot els presagis sobre la meva escassa urbanitat van complir-se. Vora la font, SardinaBufona, enrabiat amb Hereu Cagolles, va voler-li llançar una bola de fang. Fet i fet, bo i imitant frares, ràbia i punteria no lliguen gaire cap al vespre. Naturalment, Hereu Cagolles també vestia com jo. Si hi afegim que jo no era prou murri, no cal que us amoïneu sobre indumentàries. Mamare ho va amanir amb paraulotes estil operària de Can Güell. Apa, vés cap al safareig, no hi ha res a fer amb vosaltres, vociferava com el dimoni. Les mares dels meus companys no van perdre mai la serenor de la jornada tan rabiosament floral com eclesiàstica. Descregudes i serenes, què admirable en un Corpus, murmurava sentenciós i fascinat mon pare. Quan esclaten aquestes dones, si no ho fan mai davant la seva canalla? El vell arrufava el nas davant civismes tan alambinats. Per descomptat, pel Corpus, el sarcasme sonava a hebreu de Caldes de Montbui. En canvi, mamare es delia perquè el diable passés abans de sopar per casa. A fe de Déu que sempre ho aconseguia. No tenia mai son a l’hora de millorar partitures desfermades. I, això, que Tore, el meu germanet, un nadó la mar de bufó, no piulava gens. Per sort, mon pare mai no va conèixer Freud, un miracle inexplicable. Bé, quant a la meva persona, m’hi vaig banyar molt resignat dins el blauet del safareig. Per altra banda, molt previsible en una família de descreguts, ala llepafils i fanfarrona. Llepafils perquè mamare, una descreguda displicent, només creia en les estrenes del santoral. En canvi, fanfarró perquè mon pare era creient fins que va descobrir que a ningú no li importa, què cony creieu. La conclusió fou perfecta: van enviar-me als Frares de la Verga del Mamut, tot un drama.
Però, tornem al 59, el meravellós carrer de iaia Andrea. Tot va començar quan hi passava els caps de setmana de la meva adolescència. Trasbalsos i diàspora familiar, feia que la iaia s’enyorés del seu casalot. S’havia ancorat en el seu món de casa d’hostes. Si us dic que tenia més d’una dotzena de cambres, un parell de cuines, safareig, galliner, corredor fins la carretera, pati, hort, porxo, latrina, vestíbul i menjador de marquesat, no em quedo gens curt. Els seus rosers, la figuera i els lliris dels seus testos, quan la recordo, sempre m’acompanyen. Quan jo hi dormia, només tenia la fidel Úrsula com a única hostessa. Gràcies a les seves pertinaces baralles, conec bastant les inquietuds de la meva àvia. Gairebé cada dia, la visitaven hostes que ja no vivien amb ella. Sobretot eren senyores, tan solitàries com ella. De tant en tant, sempre hi havia un penjat que li llogava una cambra. Era un assumpte fosc, grotesc i vetust. Sempre procurava mirar els lliris de l’hort. Iaia Andrea mai no va avergonyir-se de la seva marginalitat quan feia negocis. Ni tan sols quan, en el declivi més arrauxat, va fer de cuinera dels monjos del convent de Sant Joan. Tolerava molt malament viure de l’almoina dels seus fills. Els uns, els tenia a França, els altres, al Canadà. Hi passava temporades amb ells, però s’enyorava de gallines i hostesses. A més a més, només reia en companyia dels seus germans. Sobretot Oncle Joel, ningú com ell per a encantar-la. La resta, ni filles, ni nebots, ni cosines van fer-la moure de la tristesa del seu quarto rosa. Però, el paisatge de casa seva, li recordava escalfors i emocions pretèrites vivíssimes. En canvi, iaia Andrea mai va tolerar desaparicions infaustes. La decrepitud i el deteriorament del casalot mai no van fer cap bifurcació. Eren dues velleses orgulloses i bellíssimes. A fe que ho eren en un paisatge avorrit i adotzenat. Aquell món que feia catúfols tothora, era capaç de viure del record.
Aleshores, les nits dels divendres al seu quarto rosa, flairo encara a revistes velles i a pa de pessic. Ella cosia vora el braser i escoltava Ràdio Miramar amb una copeta d’anís. Li encantava el sec, Anís del Mono verd, tot un cas. Mentrestant,jo llegia El vagabundo de las Estrellas, de Jack London, un altre cas. Així va créixer la meva imaginació al costat de Mixetes, un al·lucinògen gat de la vella. Ella va viure tota la seva vida sota l’antic Registre de la propietat del poble. Aquestes oficines públiques mai no les vaig veure enceses. Us parlo d’un edifici de quatre plantes on solament hi vivia una iaia sonada i divertida. Quan la febre va devorar les Olimpiades de Barcelona, iaia Andrea va dir prou. Amb tot l’edifici va aguantar durant els noranta. Encara recordo les baules del seu portal, enormes com maces. Curiosament, iaia Andrea mai no va dir-me res sobre el Registre. En canvi, mamare recorda un incident prou anodí, tot just comença el carrer al Va-i-vé. Va ser durant l’hivern més tràgic dels 40. Sobretot pel fred que venia de Stalingrad. Llavors, mamare va conèixer el famós fantasma de la gavardina. Li va demanar tres cop on era el Registre de la Propietat. L’home no va tenir gaire traça en explicar-se. Mamare, encara menys, en entendre aquella veu espanyola amb erres tan franceses. Sort del vell Margarit que hi passava amb el carro per arreglar malentesos. Aquell jove tenia pressa en cobrar una suculenta herència. No en va era el nét preferit de la difunta Marquesa de cal Falguera. En canvi, mamare, encara badoca, no treia els ulls d’aquells guants de pell. L’hivern no es fa amb neu ni amb vidres glaçats, sinó amb penellons. Vet aquí perquè mamare mirava tota envejosa aquells guants. Au, mocosa, corre cap a casa, va cridar amb el nas prou vermell, el vell margarit. Escolteu, bon home, aquest no és el fantasma de. Ep, xiqueta, en boca tancada, les mosques no hi entren! Definitivament, aquesta xiqueta és una badoca tota plena de penellons, va pensar. Procura que ton pare no sàpiga quina curiositat et pica, va rondinar malcarat. Llavors, ella es va posar vermella com un pebrot davant d’un pagès tan pudent. En canvi, José Luís de Vilallonga va passejar-s’hi per primera vegada. En efecte, calia fer paperassa per a fer el pinxo. Si hagués entrat al menjador de ca la iaia Andrea, hauria flipat amb el quadro d’Alfons XIII. Per sort, va pujar les escales del Registre, tot convençut que era un poble d’arreplegats. Volia escapar-se d’aquella atmosfera tan irrespirable com opressiva. Els malnascuts com ell, sempre troben a temps, una Priscil·la Scott Ellis. Puc tolerar cínics, fins i tot aristòcrates,la mar de cultivats. Ara bé, aristòcrates cínics, no. Supera la quota de cretinisme que cal digerir diàriament. Vet aquí com, a poc a poc, reguem literàriament el carrer d’Abaix.