Sempre hi hagut més filantrops entre burgesos, més que no pas entre propietaris rurals. L’amo de Cal Corrons és un exemple amb la creació del nostre Petit Eixample. Tant és així, que Pere Alvarez és la còpia més reeixida. Òbviament no pertany físicament a aquesta zona. Però, el seu aire no defuig aquestes intencions. En l’actualitat, és un carrer de vianants perfecte. Tan perfecte com el corredor de casa meva. Naturalment, té el privilegi de ser un paral·lel de la carretera. Al Petit Eixample, els carrers només tenen un sabor proletari. En canvi, els carrers paral·lels a la carretera, més aviat, són menestrals. Tots aquests carrers han patit reformes. Però, miraculosament, només Pere Alvarez ha millorat. Sobretot com a via de transit, no especuleu trosos de cel. Vull dir que hi circula tothom amb una certa prudència. Cotxes, maletes, cecs, cadires de rodes o carretons de la compra, inimaginable. Tots plegats a la mateixa velocitat, una cucanya. Certament, quan vam estrenar Quicu enterrat, els rojos van reformar-lo. Ho van fer amb bona voluntat, però sense un pessic de gràcia. Si voleu, La poca que hi havia, va evaporar-se de seguida. És a dir, solament va fer gràcia als nous governants. En unes altres paraules, van ser uns inexperts, havien d’aprendre a fer-ho pitjor. Però, llavors érem idiotes abans que joves. Els resultats van ser un carreró de llambordes amb aceres estretes i altes. La via només era patrimoni de vehicles sonats. Per descomptat, els vianants, quan sentíem un cotxe, per prudència paràvem. Fins que, O miracle, ho han aplanat tot. Quan hi passo, sembla que l’encert no existeixi. Però, només cal veure com hi passegen grans i petits. Naturalment, hi ha nous conflictes perquè la urbanitat és una assignatura que costa. Sobretot quan els cotxes hi aparquen. De fet, no ho tenen expressament progubit. Tot i així, com a via pública hi prospera. Pere Alvarez comença quan Carrer Creus tomba cap a la carretera i acaba a la Riera de la Salut. Té tres carrers que hi desemboquen, però cap el creua. Fa pinta de carrer endreçat, de menjador bufat on no hi entra mai la canalla. Hi predominen els dos pisos amb portals fondos. Els edificis alts són rars. Però, la primera impressió sempre és familiar. La proximitat, aquí, mai no és inquietant. Un carrer proletari són tavernes i canalla bo i grimpant arreu. En l’actualitat, aquesta imatge ja us la podeu treure del pap. La urbanitat tot ho regula lúgubrement. Els menuts si no tenen esplais, els arraconen en places i parcs. Així, doncs, si no hi ha vailets que corrin, flaires de botigues, o gats que salten pels terrats, quina mena de carrers contemplem? Ara que sóc un crustaci, estranyament adaptat, sons i flaires són escassos. Quan els vehicles híbrids augmentin, haurem d’anar amb radars. Us ho prometo, la ficció no és baldera. Passarem del trabuc festiu a l’orgasme lunar. El cas és fer el notes.
En el meu cas, Pere Alvarez la hi dóna. Per cert, a grapats, no pas excepcionalment. En aquest carrer he areplegat els millors amics. Per descomptat, són els de la infantesa, és a dir, els qui no fan reserves. Els altres amics, tan intensos com vulgueu, sempre calculen. Els altres, saludats, coneguts i pinxos naveguen conveniències. Pere Alvarez també fou el carrer del taller del meu pare. Per tant, la relació fou tan escolar com laboral. Curiosament, Polvo Guenyo i Gaietà SardinaBufona no tenen res en comú. Solament comparteixen un carrer discret i avorrit. Polvo Guenyo treballava d’administratiu en una fàbrica de pintures quan Quicu fa l’ànec. Llavors, era militant comunista i estudiant de música, tot plegat, desconcertant. També comparteixen sòlides temporades misantròpiques, decididament inoblidables. Gaietà SardinaBufona treballava d’administratiu en uns Magatzems frigorífics, quan Carmen Polo estrena viduïtat. Aleshores, era militant comunista, estudiant de dret, tot plegat, desencertat. Ambdós dominen la misogínia com un art menor i plenament clandestí. El músic perd el cul per la nit, la maria i les infusions de farigola. El lletrat perd la titola per anques plenes de regidores feministes, els ous ferrats i els funerals ben cantats. Certament, no són gaire originals, però saben ser divertits. Quan els dos es fiquen amb dones, sempre tinc la impressió que arriben de Montserrat amb aromes. Quan es posen decadents, no amaguen mai baixeses. Vull dir amb això, que sempre saben posar a rotllo les meves. En unes altres paraules, quan els infants són amics, mai no aixequen moralitats. Vet aquí, la diferència entre íntims i amistats. Tant l’un com l’altre, a la seva manera, sempre són deliciosos. Per això, afirmo, que sense ells, no existeix Pere Alvarez. Així, doncs, fem un primer esforç d’imaginació sobre aquest carrer tan fascinant. Prenc un cacau al vell Guinart. Sóc amb GallinetaMitjaceba i Gaietà SardinaBufona. Mitjanit ben llarga d’un dissabte de tardor amb Freud. Damunt la tauleta, entre begudes i cendrers, hi ha El malestar en la cultura. La funció del llibre és rotunda. Fa que les senyoretes tinguin molt clar amb qui no han de seure. Oi més quan moltes d’elles acaben de veure Grease de John Travolta, absolutament deplorable. En canvi, li donem la raó sobre les esquifides possibilitats de sortir-nos-en. Certament, la naturalesa no és gaire generosa amb nosaltres. Segons Freud, el camí és ardu i ominós per als qui no tenim gaires recursos. Sobre com descarregar tota la nostra energia psíquica, millor que no badi. Bé, companys, diu en Mitjaceba, quines són les vostres primeres impressions? Especula massa amb les tendències agressives sobre frustracions sexuals, escup desconfiat en SardinaBufona. Com de costum, en Gallineta fa cara de pal. En canvi, jo opto per una sortida, més aviat irònica. Quan diu que la base de la cultura és l’ordre, la higiene i la bellesa, m’agrada. Aquest és tot el suc que li has pogut treure? SardinaBufona fa un esbufec de sarcasme, els ulls plens de sofre i mercuri. Si no llegissis tant Mossèn Cinto i tota la teva caterva de poetets de l’Eixample, potser no series tan saldo. De colp i volta, miro en Gaietà com si mirés un cuc que tinc enganxat a les sabates. Escolta, perdulari, les especulacions són per a pensar-hi, no pas per a dictaminar-nos. No t’enganyis, Tinota, Freud volava, no hi toca. Deixem-ho córrer, sembla que encara et facis palles amb un tornavís, li contesto irritat.
Llavors, SardinaBufona riu com una guilla sense parella de ball. Definitivament, el malestar en la cultura penetra. Mentrestant, en Gallineta Mitjaceba persisteix amb el seu rostre de marbre. Més aviat, pren tonalitats violàcies i avinagrades. De sobte, el brillant estudiant de medicina fa una intervenció inesperada. Gaietà, Tinota fa una valoració deliberadament superficial. Però, des de la superfície, podem saber qui prospera o qui barrina projectes. Quant a les especulacions, és a dir, les energies psicològiques, el temps confirma tendències. Mentre parlem sobre Freud, ningú no s’acosta a nosaltres. Sincerament, si algú ho fes, preocuparia. La cafeteria sempre es revifa quan el cinema tanca de matinada. En cap moment, ni música ni rialles trenquen el fil sobre el principi de realitat que imposa el pensador vienès. Aquest llibre fou publicat l’any 30, enmig de la bogeria nazi. Per tant, el pessimisme del paperot s’explica. En el seu moment fou una devastadora crítica sobre la societat occidental. En l’actualitat, tothom el bandeja per antic. Potser atresora massa fullaraca especulativa. Ara, quan el repasso, tinc la impressió que suportem malament la seva lucidesa tan ben escrita. L’any 78, era un dissolvent de primera magnitud. Sobretot d’aplicació immediata per a les nostres penúrieis quotidianes. Quan més es barallaven en Gaietà i en Gallineta sobre l’orígen de les tendències agressives, d’improvís apareix Polvo Guenyo. Només volia foc i tabac, s’excusa. Entre els seus defectes, aquest no és el pitjor. Tot just se l’encén, escolta i es penja quan sent sadisme i masoquisme a tot drap. Vull dir que seu al meu costat i s’hi queda sense badar boca. Quan en Gallineta fot el camp, deixa tres trastornats davant el vestíbul dels penjats de Sant Boi. Juraria que el pitjor de tots és en Polvo Guenyo, però no n’estic gaire segur. Com que no tenim son i cap rasca un calé decent, toquem el dos. Tirem Batllori avall, pugem per la Presó i tornem a baixar per Creus. Quan enfilem Pere Alvarez amunt, Polvo Guenyo saluda com es retira una parella, bastant granadeta. Quan arribem a casa seva, convida que hi pugem. La idea m’agrada perquè fumarem vora el safareig de la galeria. El temps és benigne, la son escasa. La vista sobre l’autopista tota plena de cuques de llum, fascina. Treiem cadires i seiem davant la barana. Treuen coques del frigo. Els passo la petaca de bourbon perquè no s’enyorin. Amunt, la fosca amb estrelles, abaix, la fosca sense estrelles. Només se sent l’aigua que degoteja al safareig. De sobte, parla Sigmund Freud, vull dir Polvo Guenyo. Us heu fixat com pujaven els veïns? Polvo Guenyo xiuxiueja xafarder. No us diré res, però, em temo que sortireu fent fum. Llavors, abans que puguéssim cantar, la funció arrenca. De sobte, algú es renta la cara al safareig de la galeria del costat. Polvo Guenyo es posa l’índex al llavis bo i demanant silenci. D’improvís, un objecte de vidre s’esmicola contra la vidriera. Però, què cony fas, bagassa del dimoni! L’home corre, imagino, cap a la porta de la cuina. Sentim com s’esbatusen sense miraments. Desgraciat, a casa meva, vull un home, no pas un cabró. Rabiosament, la dona l’omple de vituperis. Lola, evita que t’espolsi com una estora, vols bacona? Pixafreda fastigós, tu no escalfes el nínxol de ta mare ni tan sols amb un parenostre.
Dita l’enormitat, sentim un castanyot formidable. Immediatament, Polvo Guenyo diu fluixet, veniu sense fer fressa. Anem a la seva habitació, a l’altra banda del menjador, bo i passant per la cuina. Amb tot la brega excita, a pesar de tanta bestiesa. Dins la cambra, escoltem sorpresos les tendències agressives del proisme. T’asseguro que demà no et lleves en tot el dia, barboteja l’home abraonat. Ara la dona ja no insulta tant, cops i queixes l’atordeixen. L’home sembla embogit, els seus insults, senzillament, són irreproduïbles. Puta de ral, ni al mercadillo del dilluns t’hi presentes en setmanes. Desgraciat, et prometo que et trauré els ulls perquè no vegis els nostres fills, fill de puta! Ell, imagino, gruny com un senglar enmig d’una litúrgia de cacera. Ella, suposo, sospira i espeternega com una papallona. No sé pas si s’estimen, però la passió la tenen intacta, Déunhido quinafunció. A poc a poc, insults, gemecs i queixes es barregen. De moment, ens adonem que són pel trespol com gossos. Els sons no permeten distingir si es rebolquen o encara es una baralla. A poc a poc, entre amenaces rotundes, hi ha sospirs i assossecs. En tot cas, Polvo Guenyo convida de nou que sortim a la galeria. Aquest no és el Perot García, un de Comissions de la Construcció? Polvo Guenyo fa una rialleta de conill mentre enceta un porro. Això vol dir que la peça és la Lola del Casal, registro lúgubre. Exacte, tinota, exacte, ja veus com va el principi de realitat entre compromisos. Gaietà, les tendències agressives de Freud sempre acorralen, contesto esverat. En unes altres paraules, potser cal que canviï d’ofici, insisteixo. No en trauràs mai l’aigua clara, contesta amb un somriure Polvo Guenyo. Vull dir que la funció la repeteixen com un rellotge suís. Fins i tot m’han fet avorrir la pornografia. Ja veieu com vaig de malament per la vida, perfila el músic. Tots fem una rialleta equívoca, bo i mirant com enzes les cuques de llum de l’autopista. De cop i volta, Polvo Guenyo torna a insistir amb la seva sonsònia. Una cosa és la marxa, una altra és el trastorn, dedueix sense convenciment. Deixeu-vos d’hòsties, aquest parell els va la marxa, i prou, dispara SardinaBufona. És clar, mentre la institució, anomenada família, ho tolera, el conflicte no és social, divago. De seguida, Polvo Guenyo demana més aclariments. La maria el torna beneit, mai no en té prou. En això hi estem tots d’acord, la família i l’estat aguanten el rotllo amb què vivim, conclou SardinaBufona. Ara tots callem mentre les estrelles brillen encara més sobre les cuques de llum de l’autopista. Poc després, en Gaietà i jo, baixem al carrer. Com a mínim, l’enllumenat millora, oi? SardinaBufona esquiva amable la meva fletxa humorística. Fas massa perfídies amb el teu comentari. El carrer ha millorat com pocs en aquesta ciutat. L’enllumenat calma vianants, però, les llars bullen de conflictes, apunto. El lletrat badalla i després aventura. La vida íntima és això: especulació mentre no demanen ajut. Ara bé, quan algú expressa amb tanta violència, tanta inquietud íntima, parlem-ne. Quan creuem el carrer de les Aixetes, SardinaBufona, torna a la càrrega. Sospito, tinota, que en Gallineta té raó quan esmenta tants trasbalsos. Si callem la sexualitat, aplaudim la nostra opressió. Com regulem la nostra vitalitat sexual fora de la cultura? Al capdavall, les convencions no deixen de ser un escenari on instints i neures xipollegen misèries.
Amb prou feines tenim totes les variables d’un coneixement, ara per ara, massa embrionari. El tema és molt espinós, però carrega els neulers. Gaietà, ordre, higiene i bellesa, d’acord, plantejaments burgesos, però innegociables per a les classes subalternes. L’amic lletrat atorga mentre escolta. La cultura és un perpetu conflicte en l’afirmació d’una persona. Fixa’t-hi en l’addició d’en Polvo Guenyo, té mala peça al teler. Qui no domina el cos, poca independència atresora. Vull dir que la vetllada dóna, la calma no cal intoxicar-la. De fet, conclou SardinaBufona, el temps permetrà més certeses. Si, encara som massa ignorants perquè la veritat ens calmi. Una garsa gralla des d’un ràfec invisible. La nit és fonda, sento els cotxes solitaris per la carretera. Penso en les cuques de llum de l’autopista, un organisme que no pateix aparentment cap sotrac. . Només així, en hores petites, Freud se m’acosta ben aspre. Potser, les estrelles indiquen una perseverança qualsevol, pensem-hi. La vida íntima només és gran quan la comparteixes amb algú. Vet aquí, perquè aquesta incertesa ens consum com les cuques de llum. Albiro cotxes i vehicles que van amunt i avall, poca cosa més. Els coneixements només fan un escenari, amb prou feines, fan una bastida per a conduir-me. El que m’intriga d’aquesta parella tan homèrica, és que ja són bastant granadets. Ras i curt, ja n’hi ha prou d’aquest color. Tot just arribem a ca l’Espunyes, enllestim propòsits.