(Raspall i pinta/4)
Sens dubte és el poema estrella de la matinal de Lectura en veu alta. Reconec que es necessiten molts pebrots per a recitar-lo amb naturalitat. Però, Jaume Creus i Joana Ortega s’hi atreveixen. La veu de la senyora és fràgil però melosa, amb tot planeja. En Canvi, la veu de l’home, greu i declamativa, contrapunteja un final feliç. En aquests casos, es premia més l’esforç de la devoció, que no pas les dificultats d’aquesta petita obra d’art. Per descomptat, parlem d’una obra d’orfebreria molt alambinada. Amb tot totes les seves paraules són comprensibles i planeres. Fins i tot la presència de la seva formació noucentista és indubtable, sobretot en arcaismes. Naturalment, el fa servir perquè la presència del monosíl·lab hi resti incòlume. Aquest poema té onze estrofes i seixanta versos de nou síl·labes. Un total de 540 mots, tota una explosió de riquesa lingüística inaudita. Quan la Joana va llegir-me’l vaig quedar parat com un enze. De fet, encara no havia preparat el seu segon volum de poemes, Ales i camins. Ella, llesta com la tinya, va adonar-se que no sabia què respondre. Sí, era jove, és a dir, un ignorant majúscul. Tant ella com jo, hi coincidíem en aquesta apreciació. En aquells dies, ella m’alliçonava amb Mossèn Cinto i Àngel Guimerà. Després, quan va llegir-lo a la tertúlia, ja amb el llibre publicat, vaig descobrir que era un idiota integral. No va consolar-me gens ni mica que els enzes també abundaven a la tertúlia. De fet, sé que és un dels seus poemes més ben aconseguits. Potser parlem d’un dels més emblemàtics de tota la seva trajectòria poètica. Ja havia publicat un volum per a infant, per tant la seva obra s’hi entrellaçava. Per sistema, és un error compartimentar la seva feina poètica. Totes les seves facetes públiques i privades s’apleguen en combatre el seny a partir de la paraula. El que dic, sembla un contrasentit, però no és així quan es tracta d’artefactes tan subtils com un poema.
Joana Raspall parteix de la importància que té la imaginació en la Nostra vida particular. Entén que els infants són els dipositaris d’aquesta llibertat mental que tothom controla a través del seny. En Canvi, els infants conviuen entre el sentit comú i la imaginació sense un control excessiu. En aquest sentit, la poetessa s’hi mou com a Peix dins l’aigua en aquest escenari. Certament, també té present el buit que fa el franquisme en la Nostra vida escolar reglada. Sap que la paraula no és solament comunicació, teixeix cultura, construeix lligams de pertinença. El repte és la restauració d’una cultura amb la convivència de l’altra. Tothora la poetessa ho té present en la seva feina quotidiana. Durant anys, les nostres converses giren entorn normalització i immersió lingüística. Sap que la llengua, sense escola, ho té cru en la seva supervivència. En aquest sentit, la Nostra ciutat és pionera d’aquesta experiència escolar. En tot cas, Cant d’amor en monosíl·labs planteja altres combats. Quan va presentar Ales i Camins a la tertúlia Dot, va explicar el per què d’aquesta petita meravella de versos. Va insistir molt en relativitzar sobre l’aptitud musical de les llengües per a la poesia. Joana Raspall sempre es preocupa per la forma, creu que és essencial en la creació d’un poema. Quan Llibres del Mall, de Sant Boi, va presentar-se a la Nostra ciutat, Ramon Pinyol i ella van discutir-hi. El debat fou bizantí, però les diferències van enriquir-nos. Déunhidó quin nivell hi havia aleshores. En aquells temps, va imitar la facilitat que té l’anglès amb la seva tirada cap als monosíl·labs. La Nostra llengua, a pesar dels seus orígens romànics, també té una clara riquesa en aquest àmbit. Va prendre el Let it be, dels Beatles i va fer una magnífica dissertació sobre la musicalitat dels monosíl·labs anglesos. Així, a poc a poc, el seu mestratge fa època. Curiosament, entre usuaris de la biblioteca Roig, encara captiva.