Blog Detail

(Raspall i pinta/5)
A les envistes de la vellesa li explota la plenitud creativa. El que sorprèn Miquel Desclot quan analitza la poetessa, a mi, no m’estranya gens ni mica. En aquesta època estrena viduïtat i llinertats. Sovint s’oblida que les ganes de fer coses necessiten nous escenaris. Per descomptat, tampoc no parava amb antigues perspectives. Només cal fer una ullada a les cartes que li envia Carles Riba. Tot i així, en aquell moment, les iniciatives li bullen. També és l’època en què encapçala la tertúlia Dot. En participar en la vida pública de la ciutat, s’adona de les seves pròpies potencialitats. Vull dir que comença a calibrar on dóna més profit el seu servei. Qui se n’oblida d’aquesta actitud que otenten els vells catalanistes, ÉS DIFÍCIL QUE ENTENGUI LA POETESSA. Llavors va creure que la llengua necesitaba més suport que mai. La Comissió del Premi i la tertúlia amb la immersió, eren un començament esperançador. Aquest cenacle va PERMETRE que el Premi de poesia per a joves tingués un altaveu. Joana Raspall entenia la tertúlia com un contrapunt, certament no gaire poètic, de les inquietuds, no gaire inquietants,  del departament de Cultura. Certament, tots els governs locals han respectat el Premi, però sense gaires implicacions. Indiscutiblement, els governs de francesc Baltasar són els mes polítics. Amb ell vénen patums d’alcúrnia. Entre elles, Andrés Estellés  i  Martí Pol. Fins aquí tot de puta mare, important que siguin del color polític de l’alcalde. No us cregueu pas que els partits polítics són generosos a l’hora de mirar el país amb esperança. Per aquesta regla de tres, l’any vinent tenim Brossa. Però, el nostre poeta més trencador, no va venir mai. Ni Baltasar ni Raspall no li feien gràcia que vingués. Personalment, l’adoro perquè molesta una hòstia manaies de torn. M’hauria encantat que vingués. En Baltasar ja sabia que Brossa no és gaire recomanable quan es disparava. En canvi, Joana Raspall és una oportunitat meravellosa per a florir la conversa. La poesia no ha de ser un instrument al servei d’institucions. Al contrari, ha de nodrir-nos de referents, de cultura cívica entre demòcrates de pacotilla. Així vaig descobrir sectarismes I conservadorismes dels nostres comunistes locals. En aquest resum, una excepció  fou el fitxatge  de Feliu Formosa pel batlle Merino, qan era regidor. Formosa te la mateixa pasta que Joana raspall. Vull dir que la llengua és un deure de tothom. Amb tot amb els anys vaig descobrir una cosa pitjor. Viure en català no ha de malmetre la preponderància de l’altra cultura.  Vet aquí un dels principis dels espanyolistes de la nostra esquerra  local. Per això, sempre tenim embolics amb la nostra llengua. Fixeu-vos-hi, sempre castiguen la nostra escola. Ni us explico quan es tracta d’altres coses, per exemple, el cinema. Sempre que volem avançar, el govern central arrufa el nas. En canvi, l’esquerra de la contrada sempre bada. O el que és pitjor, fa l’orni. L’explicació és bastant senzilla, és sobretot ignorància i una clara falta de compromís amb el poble. Per a l’esquerra local, la cultura catalana sempre és cultureta.  Sort que els socialistes, aquí,  no espavilen gaire.  Sinó, a més a més de dimonis i roses, hauríem d’aguantar castellers i romeries a deshora. D’ençà que Joana Raspall ja no presideix la tertúlia, els governs de la ciutat passen literalment del Premi de poesia. En sóc testimoni d’aquest daltabaix tan lamentable. Una altra cosa és el personatge de la poetessa, tan adorable per a uns polítics tan irrisoris. L’últim tripes i l’actual govern són un exemple de com no funcionen. Durant trenta anys, la tertúlia va fer això: construir opinió entorn de la llengua. Durant la dècada dels vuitanta, Joan Fernández Jurado en fou secretari. Joana Raspall volia solemnitat en aquella tertúlia de carcamals. Gràcies a la descripció d’aquells debats, l’arxiu municipal en té constància d’aquelles reunions, l’últim dijous de cada mes. És clar, jo era el més jove, de vegades m’avorria com una ostra. Amb tot Joana va ensenyar-me a callar, a saber escoltar. En unes altres paraules, si no escolteu, poc apreneu. És senzill, oi? Doncs ha de ser complicat perquè els polítics, de sobte, sembla que la responsabilitat els torna sords. Per sort res a veure amb la llei de la dependència, només faltaria. Aquí, la conversa i la informació tenien una feina insòlita i meravellosa: fer-nos més tolerants. Segarra, Verdaguer i  Carner eren adorats en aquesta penya.  A més a més, Ramona Pons alegrava les nostres converses, gràcies als seus versos tan frescos com divertits. Durant els nouranta, en Josep Molins va prendre la secretaria. La tertúlia va perdre molta gent. Els polítics van arraconar discretament el recital I la festa de la poesia. Només hi venien els fidels, per a la militància política no calia la seva presència obligatòria. Llavors, els actes públics entorn de la llengua acostumaven a ser de poca volada. Els poetes de referència són els mateixos de sempre. Vinyoli, Margarit o Marçal agraden, però es reitera la vella guàrdia.  S’hi salva l’any Mossèn Cinto, el memorable recital Pere Quart a Can Falguera i  el Festival Dot. Com a fet excepcional, es publiquen els poemes de Ramona Pons. Encara recordo l’emoció de Joana Raspall en tenir el llibre a les seves mans.  Ara bé, no cal oblidar que fou una iniciativa de les entitats femenines entorn del programa de la Dona. Si la nostra Ramona hagués estat una roja, li n’haurien publicat un parell més. Per sort, no patia d’aquests vertígens tan deplorables. És l’època en què tots els partits s’amaguen rera el drac i Sant Jordi. Cal que la festa del llibre amagui la festa de reivindicació de la llengua. En aquestes coses, Cónver, sociates i psuquerots s’assemblen com una gota d’aigua a les rebaixes del Corte Inglés . A partir del l’euro, Jaume Giral i els més incondicionals convertim la tertúlia en una banda de iaios de museu cosa fina. Però, som els únics que portem a les escoles la poesia de Martí Dot. Sempre sota el mestratge de Joana Raspall. Fou una experiencia inoblidable, avis i vailets suspesos per la paraula. En l’actualitat, Angelina Remolà, Eulàlia Grau, Montserrat Morral, Teresa Aguilera, Ramon Caralt  i Maria Antònia Gasull són els qui aguanten el barco. El vaixell és de paper i va a la deriva deliciosament. Durant tot l’any evitarem que la tertúlia vagi al desguàs. És a dir, l’any Raspall  mereix que encara floti. Naturalment, Joana Raspall, amb prou feines segueix la poca activitat que fa la tertúlia. Aquesta entitat sempre va vetllar el Premi Dot. Ara ho fa el departament de Cultura, calceu-vos, companys. L’altra activitat prioritària és la lectura dels qui s’atrevien a fer un text literari. Aquestes lectures eren importants perquè la poetessa sempre hi va mestrejar. Així em va fer presoner del maleït decasíl·lab del país. Brossa, Cassasses o Sampere no eren poetes de la seva devoció. Amb tot escoltàvem i recitàvem tothom. Els poemes eren la nostra excusa per a desgranar una conversa. Com a poetessa, mai no va perdre la immensa llibertat que dóna el domini de la paraula. Per això, tota la seva obra viu travesada de passió pels més menuts. Si les paraules no construeixen gens ni mica la imaginació, el seny s’empobreix. En unes altres paraules, així ha fet créixer entre nosaltres tradició i modernitat.