Blog Detail

(Raspall i pinta/9)
A Pinzellades de versos, el poema Llibres és un paradigma de la poesia de Joana Raspall. Sobretot pels qui tenen el costum de dividir-la gratuïtament. Vull dir la cantinela de la poesia infantil i juvenil de la resta. Quan Joana Raspall comença a ser aclaparada per les editorials, perquè li demanen llibres de poesia infantil, el canvi d’òrbita creativa és significativa, però, no essencial. Escriure poemes per a la canalla, fa exigències que no tots els poetes poden assumir. De sobte, el jo poètic s’inclina cap a l’observació, busca mirades, complicitats que arrelin. En un tres i no res, les coses amb què els vailets frisen, la poetessa hi llença els seus versos com a artefactes de nova relació. Ara bé, Joana Raspall no perd mai el fil de la tradició. És a dir, els versos escolars són més lleugers,es mouen fora del cisell habitual de les formes més estrictes. En cap moment, però, els versos s’abandonen a novetats inexplicables. En unes altres paraules, la poetessa forma part d’una història de la qual no vol sostreure’s. En definitiva, Joana Raspall mai no deixa de ser allò que ha estat. És a dir, essencialment bibliotecària, mestra, activista de la llengua, escriptora i poetessa, Déunhidó. Si a tot això, és capaç d’escrutar realitats i prendre partit, ni us explico. Així, doncs, enaltir llibres en versos, exigeix una penetració psicològica considerable. Sobretot perquè els centres d’interès de la canalla habitualment no són paral·lels als de la gent adulta. En canvi, la poetessa tracta d’aclarir coses, d’humanitzar-les dins els incessants canvis de la societat. S’adona que la sensibilitat sempre és precària i vulnerable. Oi més quan les principals víctimes d’aquesta qualitat són les criatures i la mainada. Quant a la joventut, només cal veure el futur que els deixem. També sap que la pedagogia, el seny o la publicitat no l’estimulen gens ni mica. En unes altres paraules, la sensibilitat necessita escenaris propis on els sentiments sàpiguen navegar. L’aposta de Joana Raspall és la poesia. L’educació sentimental dins l’aula és un repte sovint inaferrable. Els mestres o saben prou bé, oi més quan la llengua també és discutida. A Llibres, el vers essencial que tothom entén, vailets i gent gran, és que els llibres combaten ignoràncies i tristeses. Tothom s’hi apropa i s’hi allunya com vol, però la poetessa, la utilitat,  la hi assenyala per a tothom. Un llibre pot fer nosa, pot divertir-nos, fins i tot avorrir-nos obligatòriament. Però, mai no ens deixa igual que abans a pesar dels nostres vertígens, fins i tot de les nostres indiferències. De sobte, la nostra persona es una altra i, rares vegades sabem agrair-ho. La falta d’agraïment ja explica com de superficial és la nostra bondat. En definitiva, la poetessa sempre convida que mai no perdem la seva companyia. Fer-ho en un poema i frapar-nos, indiscutiblement, no és només per a xiquets, oi?