Blog Detail

(Raspall i pinta/10)
Aquest llibre té una petita història entre nosaltres. La novel·la fou publicada no fa gaires anys. Encara recordo la brillant presentació d’en Villatoro als Àustries. Per descomptat, el recinte no va lligar gens amb l’acte literari. Que Joana Raspall s’atrevís amb proses, no és cap novetat. Ni tan sols amb una novel·la. Quan vaig llegir-la en braille, gràcies a la transcripció a càrrec del Patronat de les persones disminuïdes, fou tot un esdeveniment. De sobte, vaig recordar la seva lectura, quan tenia vista. Això va passar, exactament, uns llargs trenta anys enrera. Llavors, jo acabava de guanyar el Premi Martí Dot. Durant els primers vuitanta, Joana Raspall s’hi va engrescar. Ho recordo perfectament perquè a l’estiu, la poetessa va passar-me el manuscrit. Volia que hi digués la meva. Vaig tenir el sentit comú de no fer-ho. Entre altres coses perquè era un ignorant indiscutible. En canvi, ella encara rondina amb els seus resultats. Natural, en una escriptora tan exigent. En tot cas, ara sóc una mica menys ruc. Però les sensacions en llegir-la, crec que són les mateixes. Tant ara com fa trenta anys. Particularment, la versió definitiva no té res a veure amb el manuscrit. Si l’hagués publicada tot just comença la transició, hauria tingut més curiositat entre el públic. Fer-ho a la llum de tantes novel·les que s’apoderen de l’epopeia de la guerra, ara no atrapa tant. Una altra cosa és la literatura quan es posa al servei de la política. Evidentment, és inevitable, però no es pot deixar de banda l’anàlisi comparativa. La poetessa, tan racional com activista dels valors, com la pau i la llibertat no li donen tantes opcions en la prosa. La llibertat de la poesia, rares vegades s’estén en la prosa. No ens enganyem, no tothom fa de poeta en les seves narracions en prosa. Recordeu, per exemple, l’inoblidable Agustí Bartra. Vull dir que ella explica la seva experiència moral. Per descomptat, ella també va perdre família i amics al front i a la reraguarda. Per això, cultiva els seus plets que li planteja la consciència durant aquells terribles dies. El pes de les seves idees, congriades entorn del moviment catalanista durant la dictadura de Primo de Rivera, esclafa tota vel·leïtat dramàtica en aquesta narració. Els personatges no parlen de política. Però, tothom hi desfila sota el pes de la desfeta. Deliberadament, es tracta de viure al marge de l’horror. Però, sempre hi és present aquest debat sobre el desori de la República. Joana Raspall ens aproxima a escenaris reals de molta gent que no va voler participar-hi. La violència dels uns i dels altres, mai no la va enlluernar, al contrari, sempre l’ha bescantada. Oi més quan la clau d’aquesta violència és la desaparició de les organitzacions i les entitats populars. Al capdavall, la República exigia democràcia als poderossos. És clar que no és gaire edificant des del punt de vista dels més compromesos. Però, la vida real també admet camins que no obtenen gaire protagonisme. La gràcia d’aquesta narració és el punt de vista de la poetessa, personalíssim. Sempre vol ésser independent, costi el que costi. Joana Raspall sempre és una catalanista i humanista. Tot el seu credo viu en l’actitud de servei. Sobretot compromesa amb el país i la llengua. Tots els altres ismes els supedita. Per això, més que feminista, és demòcrata. Més que nacionalista, és activista de la llengua. Més que catòlica practicant, és una cristiana lliurepensadora. Una anècdota prou reveladora és la següent. En un Onze de Setembre, vam polemitzar sobre la litúrgia de les banderes. Segons ella, la senyera hauria de ser una per a tothom. És a dir, només un domàs colgat des del balcó del Comú. Ella sempre diu que els nostres símbols s’han de treballar, més que no pas exposar-los al vent en una Festa Major dubtosa. Adoneu-vos-en com en el temps, els seus postulats prenen molta força. En canvi, jo, en aquella època, veia bé que fossin tots els balcons del poble. El compromís no és solament cívic, sinó també polític, hi insistia juvenilment. Vet aquí, les seves proverbials desconfiances amb el món polític. Per això, moltes vegades, ha estat criticada. Per això, que no s’amoïni: en un país oprimit, tothom és pentinat. Déunhidó, si discutíem sobre aquestes martingales públiques. Els qui l’hagin vista treballar en una associació de veïns, saben de què parlo. Per a ella, ser útil des de la discreció i la responsabilitat, és un axioma. La seva popularitat, al poble, és aquesta abraçada que fa amb tothom, al marge del sectarisme. Però, tornem a la literatura, un camí sempre costerut. En la lectura en braille, es fa molt entenedora la seva actitud política des de la metafísica de la novel·la. En unes altres paraules, la seva singladura traspua coherència en el desenvolupament de la trama. Ara bé, el defecte principal d’aquesta novel·la és que no hi passa res enmig d’una dolorosa tragèdia. En canvi, la seva virtut és una opció moral que manté, a hores d’ara, meravellosament incòlume. En totes les converses sobre aquest llibre, la poetessa sempre va dir-me que les experiències són reals. En canvi, la trama és pura i absoluta imaginació. Tots els seus personatges els va desgranar entorn de la taula amb una sinceritat emocionant. El nexe, entre vida i escriptura, sovint no és fàcil  de destriar. Un cop més, la literatura li dóna una llibertat que adora. Així, al menjador de casa seva, vaig descobrir a poc a poc com els poetes burxen la llibertat. Sense aquesta feina, segur que no hi ha resultats.