Blog Detail

(Raspall i pinta/14)
El Premi Dot de poesia és el llegat cívic de la poetessa. Llorenç Sans i Matilde Bertran també ho són. Però, la referència és la feina de Joana Raspall. La plenitud d’aquest concurs fou sobretot els 80. Des dels Jocs Olímpics, el Premi va a la deriva. Durant el segle 21, el naufragi és vergonyós. Tornem-hi,  durant els 80, hi ha prestigi, patums i suport polític. Durant els 90, complaences no amaguen declivi. Els últims anys, millor no parlar-ne. Mentre la poetessa s’hi preocupa, el Comú se’n guarda de fer relliscades. Quan la poetessa bull de creativitat, el Premi comença a perdre. En unes altres paraules, les pífies són una pista d’esquí permanent. Només cal fixar-se en un parell de qüestions. Sempre que poden, mesclen premi i Sant Jordi. Cal aigualir com sigui el catalanisme. No hi ha cap manaia que no ho hagi fet. Per exemple, la setmana de la llengua sempre cal amagar-la. Tant fa que siguin Loapes o l’inefable Wer, sempre és el mateix. Diria fins i tot que pitjor. Només cal que observem el 21% de l’IVA. És una manera d’apostar per la cultura, molt pròpia d’un Estat que vol rucs a balquena. Amb tot no perdem el fil de les referències. Tothom se n’aprofita de la moderació de la poetessa. Per descomptat, ella és una activista de la llengua. Però, coneix perfectament com funciona la política. Per als manaies, la llengua que no surti de l’escola i dels homenatges. Copien els franquistes quan van imposar la ratlla dels Pastorets. Quan lliurem el Premi, és un acte agropecuari. Només hi ve la família més avinguda. D’actes que engresquin, poquíssims. Potser el centenari Mossèn Cinto i el recital Pere Quart. La resta, ni us explico. El Festival Dot en honor del seu centenari, quina meravella: els polítics s’hi van emmerdar. La resta, deixem-ho córrer. Quant al tema del cinema, ja veieu quin país tenim. Joana concep el Premi Martí Dot, com la festa de la Poesia de la ciutat. Totes les seves inquietuds s’adrecen perquè el públic visqui una mica pendent del Premi de Poesia Martí Dot. Rares vegades, l’hem feta com cal sense la seva tutela i autoritat en la matèria. Quantes vegades, no em va renyar la poetessa perquè no em vaig mudar. En aquella època, no ho nego pas, no us podeu imaginar com m’aclaparava tanta serietat i tanta circumspecció. A l’entorn del Premi, sempre escasseja la joventut. És clar, només hi havia les incondicionals de la poetessa! Però, l’empremta dins la societat local ha calat. Una altra cosa, és la gestió. Vull dir el Palau de Dràcula on fem els recitals i el desori de la publicitat. Quan hi ha compromís, fins i tot els actes es fan en diumenge. Ho reconec,  si voleu,  el tema és molt carrincló. Però, les festes que fa la Biblioteca, a l’auditori, demostren que la ciutat demanda productes d’aquesta mena. Exigeix que el civisme és alguna cosa més que l’espectacle o la propaganda. Només cal veure la multiplicació de recitals i concerts per tota la ciutat. Al meu poble, la poesia és assumpte d’autoritats, abans que entitats. Joana Raspall és un cas a part. Mentre presideix Comissió i Tertúlia Dot, el Premi fa forat. Vull dir que la referència  cultural és ella. Cal aprofitar la seva modèstia i popularitat. Quan el premi va perdre embranzida, el poder va arraconar-lo. Aquest vespre, 9 d’abril, hi ha veredicte 2012. No si va presentar ningú d’estiu passat. Els manaies han decidit prorrogar-lo. Les raons encara no s’han fet públiques. Quan s’equivoquen, fan com les entitats financeres, la culpa és del client. Finalment, tinc la impressió que tan els dóna si el Premi prospera com si no. Moltísim han tancat la barraqueta. El nostre aguanta com la nostra poetessa. Veurem com se les arreglen per encabir-lo durant l’any. Al capdavall, aquest premi viu amb paràmetres periclitats. Si volen renovar-lo, sense persones noves, impossible. Tot plegat, la referència s’ha perdut. Narcís Comadira sempre parla dels escuts de la nostra cultura. Com si sempre haguéssim de tenir un pare, quan bramem. Quan era jove, la meva referència era Espriu, Martí Pol, Andrés Estellés o Blai Bonet. Ara en tinc uns altres de referents, Abelló, Perejaume, Sampere o Cassasses. la cultura catalana creix només amb incondicionals. El poble que visqui de patums i similars. Per ací, ens equivoquem tots, us ho asseguro. Ja som prou adults per a saber que la situació ha canviat. E democràcia, el nostre compromís amb la llengua ha retrocedit. Tenim poques institucions i una indústria cultural fragilíssima. La identitat, mentre no tingui la plena igualtat, son de la llarga. Molta de la nostra baixa autoestima lingüística, no ens enganyem pas, prové més de la ignorància que no pas de la malícia política. Per això, continuem necessitant promotors i gent que aplegui, no pas set-ciències que desbaraten. Mentre personalitzem, la llengua s’amaga. Quan ja no personalitzem, el Premi ja no cal. Sincerament, la poesia ha de viure en un altre lloc. Potser,  així, defensarem millor la llengua.