Blog Detail

(Raspall i pinta/15)
No fa gaire, a l’auditori, es va celebrar un acte de germanor. L’acte fou la commemoració de la vigència de la sardana arreu del món. Sant Feliu es va afegir bo i oint unes quantes sardanes de compositors locals. L’efemèride fou molt celebrada. Ho lamentaré tota la meva vida perquè les sardanes d’autors desconeguts, m’entusiasmen. L’acte me’l vaig perdre per compromisos ineludibles. Poques vegades, es fan aplecs d’aquesta gran categoria. D’ençà que sóc sord-cec, ho reconec, friso per ser un ballador potable. No me’n surto ni a tiros, això ja ho reconec més malament. Sap greu perquè el ball fa exercici, els cossos obtenen noves vitalitats. Un ball que produeix gana, sempre fa bon rotllo. Vet aquí, la universalitat d’una dansa típicament mediterrània. Ara bé, quedi clar, la mediterrània no em dóna una identitat marítima. Ho dic perquè hi ha molta gent que vol banyar la nostra identitat en aigua salada. Dimarts passat, en Jaume Xufré, a les lectures en veu alta de la biblioteca, va declamar la Sardana de Sant Feliu, de Joana Raspall. Ell és músic i alhora santfeliuenc. Trobo molt encertat l’audició d’aquesta lletra. Explica una part de la història més fosca i dramàtica de la nostra vida quotidiana. Sovint hi ha mofetes i espavilats de la cultureta, que se’n foten d’aquests poemes tan cursis. Però, sovint oblidem amb molta facilitat, coses que avergonyeixen. Aquesta sardana fou estrenada l’any 1956. No feia gaire que el règim, les permetia escoltar en festes majors, i no totes. No us podeu imaginar els saraus que s’havien de fer per a obtenir permisos i poder tocar-la en públic. Naturalment, el Franquisme reprimia tota mena de símbols i icones catalanes. Per descomptat, no es detenia solament en la llengua. La dictadura fou un retrocés enorme en la convivència de les persones al Principat. Ara, en democràcia, tastem el fracàs d’un model. Exactament, l’esgotament d’un escenari penós i lamentable. Què curiós, sempre se’n cansen els catalans. Si en feu una lectura prou atenta dels versos de Joana Raspall, veureu que el poema és una defensa de la ciutat i la seva gent. La poetessa ja s’adona del genocidi cultural, a què ens sotmet la dictadura. Com sempre, el seu poema és canònic, ponderat, fins i tot arcaïtza.  Són els topalls de l’època, la censura. Fixeu-vos-hi  bé, no reivindica, sinó que afirma rotundament. Joana Raspall mai no cau en el femer de la propaganda. Fa servir les escletxes de la legalitat per tal que la nostra gent tingui autoestima en la seva degradació ciutadana. En tots els conflictes, i ella va ser-hi, entre els més durs, fa un exemple de resistència. Per cert, hem de continuar fent-la. Ara que comencem a tenir places obertes, hauríem de fer més audicions de sardanes en públic. Quan, per casualitat, vaig al Casal de la gent Gran, quedo gratament sorprès, de l’afició i les ballades que s’hi fan. El Comú hauria de potenciar-les, fomenten xarxa i comunitat. Al capdavall, el bon rotllo mai no fa sectaris. Conec bastants falangistes que van deixar la camisa blava, bo i veient balladores destacades. L’assumpte no és una broma. Contra les idees i el sectarisme, el paisatge no sempre és uniforme. De petit, a casa, discutíem molt sobre l’avorriment d’aquest ball. Sobretot entre els membres murcians de la meva família materna. La criticaven molt, però pobre d’aquell insensat que l’atacava. El país, agradi  o no, es fa amb aquestes convivències. Encara avui, aquest poema tan folklòric, en gran manera ens identifica.