Blog Detail

(Raspall i pinta/16)
Arpegis, en poesia, és el seu llibre culminant. En tot cas, el més popular, és Bon dia, poesia. Però, aquesta col·lecció d’haikús expressa moltes inquietuds. Al capdavall, ací, la crítica no va fer solament ditirambes. Només cal escotar les opinions dels poetes consagrats. La sensatesa i la ironia li construeixen un compromís d’una lucidesa exemplar. Tothom celebra la poetessa, però, pocs coneixen la seva valuosa aportació lírica per a la Nostra literautura. Deixem de banda, la seva popularitat entre infants. A més a més,  Arpegis és un llibre que exigeix moltíssim als seus lectors. Per això, és bo de repassar-lo amb totes les seves conseqüències. L’altre dia, l’actor i cantant Joan Bauçà va frapar-me.  Va fer una incursió amb haikús de la poetessa en el tret inicial de l’Any Raspall. Vaig interesar-me molt per la seva interpretació. L’artista va jugar-se-la amb haikús d’aquest inusual llibre. Indubtablement, en va espigolar uns quants amb despresa. Va agradar-me  la seva aposta pel fràgil i per la metamorfosi. Al capdavall, la sensibilitat també tria. Jo també faré el mateix en aquesta merescuda celebració. El gust i la preferència per l’haikú, també retrata el nostre món. Quan va construir aquest llibre, ella en triava un, entre mitja dotzena. Imagineuvos quants n’havia fet abans d’esporgar-los. Creieu-me, la poesia no és bufar i fer ampolles. Durant setmanes, no parava amb aquesta barraquera. Entre els meus preferits, faig aquesta petita selecció. L’eixorddadissa / no ve només dels lloros  / de l’altra banda. Aparentment, sembla molt alambinat, sobretot pels qui no llegeixen mai textos lírics. Feu-me cas, poseu-lo en clau política, instantàniament, us il·lumineu. Si no és així, no cal que insistiu. Naturalment, la poetessa té un patriotisme de conviccions cíviques més que notable. Però no es mama el dit davant les nostres ignoràncies. Prenem unaltre haikú, sembla propaganda, però, us equivoqueu si us quedeu en la superfície. Dalt de la torre, /  una bandera blanca, / poruga, calla. Els bons propòsits també amaguen covardies,  increïbles d’acceptar. Per tant, tothom sap que el sistema convida tothora corrupteles i irregularitats. Les lleis només emparen diners i seguretats. Sobretot seguretats dels qui en tenen massa. Rares vegades, la pau té res a veure amb la justícia. Busquem un altre haikú, un que us frapi si us plau. Si el cor estima, / peresa i orgull priven / d’aprendre llengües. La poetessa, quan raspalla, apunta defectes, busca claus del per què de la utilització dels sentiments, quan hi ha conflicte lingüístic. Ella coneix perfectament la nostra societat, la fragilitat contínua de la nostra llengua. Tema que, sense política, mai no es resoldrà a favor de la minoritària. Busquem un altre haikú, un que atenyi el decisiu dels versos. Sense poemes, / els sofriments serien / més tenebrosos. La lucidesa de la poetessa és absolutament meravellosa. La feina de l’haikú és això: colpir la nostra sensatesa. Precisament, perquè en té massa, sap com combatre-la. En canvi, la ironia i la lucidesa ja són una altra història. La ductilitat de l’artista és magnífica, la seva plenitud, sorprenent. Vaig tenir ocasió d’estar al seu costat quan creava aquest volum. Llavors, vaig escriure uns mots absolutament inoblidables de la poetessa. Fan referència a l’escriptura i la conversa, un paral·lelisme sovint oblidat. Me les vaig aprendre de memòria perquè crec que són importants en la manera de ser i comprometre’s. Ho tinc anotat en un dels meus dietaris personals. Escric perquè és l’únic diàleg que em queda. Per sort, tinc tota la vida per saber que estic sola. Només així, l’agraïment fa raons. Aquestes tres frases fan un apotegma de dimensions inoïdes. Quan les rellegeixo, veig una Joana Raspall exultant i humil. Inclús quan parla de soledat, encara fa bellesa. Oi més quan, d’ençà que la CONEC, mai no l’he vista sola. Ara bé, poques persones CONEC que hagin tastat la soledat amb tan de profit. Per això, ha viscut entre tants proyectes, els quals, no ha deixat mai a mig camí.  Per sort, la poetessa hi toca, les paraules sempre disparen sobre nosaltres.