(Raspall i pinta/26)
La proposta USLA sobre Espriu és pobre. Diuen que va ser una classe de BUP magnífica. En la meva opinió, no s’ajusta a veritat. Millor una classe de BUP, que no pas un recital repetit. Enguany, el recital ja l’he sentit diverses vegades. A l’Auditori, a la Pedrera, etc. Amb tot no són corrents les classes magistrals en un poble com el nostre. Maria Castelló estigué pletòrica, concisa. Fou la meva professora de francès durant tot el meu batxillerat. Va fer una dissertació completa, pel meu gust massa acadèmica. Molt en l’estil de la comunitat educativa. La conferenciant va explicar Espriu com els parnasians i els simbolistes francesos. Unes classes brillants i inoblidables. L’únic inconvenient és que jo ja no tinc 16 anys. M’hauria encantat, però m’haig de fotre. Ara bé, l’escenari va demanar alguna cosa més. En unes altres paraules, USLA no és una escola ni un Institut. Vull dir que la literatura és política. L’Ateneu és això, un espai on convergim i discutim quina mena de realitat recreem i patim. Per tant, la paraula necessita diàleg. Tots els qui hem llegit Espriu, no vam trobar-hi cap novetat. No sortim dels homenatges ni de la cultureta. Això sí, no són castells ni penyes futbolístiques. Qui no es consola és perquè no vol. Espriu viu tan marginat al Principat com Max Aub, rosa Chacel o Juan Gil-Albert, dins la cultura espanyola. Simplement, per ser literats que no van combregar amb la Segona Restauració. A més a més, Espriu és un autor poc popular. Considero que La Pell de Brau és un suplici. De fet, el seu autor, de seguida, la va bandejar. On excel·leix, és a Ronda de mort a Sinera. Tota la seva obra en prosa, d’una categoria impressionant, és un safareig ideal per a aprendre a escriure. Ara bé, entra dins el paràmetres dels escriptors europeus, que respiren l’existencialisme de l’època. És a dir, són avorrits i obsessius amb els seus discursos literaris. Espriu, Camus o Pavese mai no seran populars. Si sona la flauta, indica que la crisi abassega. Ja veieu, la crisi fulgura i ni pruna d’aquests escriptors. Cal saber per què es llegeixen altres autors. Enquimerar-se en el passat, és mantenir institucions i idees caduques. Si mirem el passat, és per comprendre què passa ara. Poetes com Perejaume Borrell o Montserrat Abelló o el novel·lista Víctor Alexandre indiquen altres vitalitats, altres propostes. En els centenaris, es discursos també són importants. L’Any Raspall té això: cantates, homenatges, presentacions. Poca teca si deixem de banda l’exposició de la poetessa a Cal Falguera. Espriu i Raspall són un mirall on la llengua avança. Si en parlem, és perquè són referència, molts només els usen com alçaprem. Per això, aquest recital va semblar-me un arròs bullit a deshora, llàstima.