(Raspall i pinta/33)
No en faig bandera, però, n’estic molt orgullós. L’amistat amb la poetessa sempre ha estat inalterable. Vull dir que, després de quaranta anys, sé quin peu calça. Sempre m’ha tractat igual. Abans de casar-me, o quan era un eixelebrat de camí ral. Quan donava classes a la politècnica o quan vaig esdevenir invident. La seva companyia sempre fou càlida i generosa. Potser li he tingut molta confiança, a causa de la meva experiència amb les meves àvies. Sincerament, crec que s’aprèn molt vora la gent gran. Sempre que veieu un avi entre joves, vol dir que juga poc al dòmino. De fet, crec que tenim un descens de civilització, gràcies a la proliferació de farmacèutiques i geriàtrics. Joana és cordial i acollidora. Mai permet que la distància, fomenti malentesos. La confiança sempre és l’escenari de l’ofici. Vet aquí, perquè m’atrapa la poesia. En aquest sentit, el seu mestratge és inoblidable. Quan la intimitat ha interromput, sempre nodreix des de la dignitat. Mai no hauria volgut parlar-ne. Però, l’audició dels fascicles digitals sobre la vida de la poetessa, de Mari Luz Retuerta, m’hi conviden. L’exquisidesa amb què tracta els textos, l’arxivera, encara fan més gran aquesta relació. La seva principal qualitat és l’ús de la distància. La confiança és la llibertat amb què es parla de l’ofici, no pas les pròpies inquietuds. Quan els amics són de la teva pròpia generació, la intimitat rep més batzegades. Amb la poetessa, conversa i afanys nodreixen. Sempre hem coincidit. Gairebé mai hi hem discutit. Només en la poesia, hi grinyolàvem. Mentre, ella, tossuda,insistia en el conreu de la mètrica, jo, era més tolerant. Tant a casa seva, com a la tertúlia, ens hi picàvem esportivament. Mentre jo insistia que calia llegir Fuster, Miller o Canetti, ella m’acorralava amb Verdaguer, Guimerà o Carner. Els apunts sobre la trajectòria de la poetessa, a través de la responsable dels arxius, expliquen aquesta meravellosa tradició, feta persona. La seva passió pels nostres clàssics és la plenitud de la nostra renaixença. Durant la seva joventut fou el seu pa espiritual. Per això, sempre va perseverar que llegís Guimerà i Verdaguer. En aquest sentit, em sento un privilegiat. No he tingut qualsevol mestra. Per descomptat, ella mai no ha llegit els meus incondicionals. Entre altres coses, perquè la seva afició a la lectura, sempre voreja exclusivament la poesia. Gràcies a la tertúlia i el menjador de ca seva, els poetes del país ballen entorn dels nostres gustos. Verdaguer sempre va semblar-me un frarot esbalandrat. Ella sempre se’n riu de les meves enormitats sobre el poeta de Folgueroles. Mai no tracta amb tolerància maternal. Sempre ha entès que la llibertat exigeix el discurs. Sempre ha sabut que la meva formació no era catalanista. Això, lluny de descoratjar-la, procurava que insistís. Sempre des de la cordialitat i la paciència. Mai no li ho podré agrair prou. Els joves inexorablement som uns ases amb ploma de faisà. En canvi, Verdaguer, a poc a poc m’atrapa. La lectura atenta dels seus textos, primer, la seva meravellosa prosa, i, després, les piules poètiques que deixa, senzillament astoren. D’ençà que Perejaume Borrell l’imita amb el seu vigor, la poesia del país vola en esferes inoïdes. Guimerà ja és una altra cosa. El dramaturg té més força del que la gent s’imagina. En tot cas, la devoció de la poetessa pels dos és innegable. Sense tradició, no tenim continuïtat, fes-me cas, insisteix amb la seva habitual sonsònia. D’una manera o altra, com a poeta m’ha endreçat. La llengua és el nostre utensili de treball. Prou que ho sap ella amb els seus diccionaris i les gasetilles al llarg de la seva dilatada existència. Solament amb les gasetilles, tindríem una panoràmica de tot un segle per sucar-hi pa. Joana raspall és una època entre diverses generacions. Per això, la seva obra és ingent. Naturalment, la local, també és decisiva per a construir la seva literatura. Ho tinc molt clar, tindrem moltes sorpreses, a mesura que tota la seva feina esdevingui llibresca. A hores d’ara, bon dia, poesia i Arpegis són els meus favorits. Per a mi, ja són dos clàssics, referències imprescindibles en la nostra educació. Amb el temps, segur que s’engreixen.