Una gran pel·lícula, interessant i interessada. Ho celebro. L’art, al servei de la comunitat, promou inquietuds. Encara que sigui la filosofia, no importa. La cinta la veig molt en clau europea, no solament alemanya. Tot i que Margaret von Trotta, la seva directora, hi insisteix en l’alemanitat de la protagonista. La tesis central de la filòsof, és la solitud de l’ésser humà davant la impunitat del poder. Primera qüestió, la banalitat del mal. Completament d’acord amb el ponent del cinema fòrum, Josep Moya. M’encanten aquestes sessions curtes i colpidores. Com diu ell, som absolutament incapaços de fer una representació sobre les conseqüències de la crueltat gratuïta. Si no acceptéssim aquest postulat, Sigmung Freuf, mai no hauria deixat les seves quatre germanes a Viena quan va exiliar-se. Avui sabem que el fundador de la psicoanàlisi, mai no va saber que van morir a Auswichtz.
Segona qüestió, els líders jueus van col·laborar indirectament amb el genocidi. Hanna Arendt és conseqüent amb el que va veure a Alemanya en aquells dies. Qui no lluitava contra el nazisme, n’era còmplice del seu creixement. El poble alemany va abandonar-se a la bàrbarie, tant com el Tractat de Versailles ho va cultivar a tot drap. A pesar de les democràcies representatives de l’Europa Occidental, el nazisme va estendre la barbàrie entre els aliats. Vegeu els llibres autobiogràfics de Thomas Bernardht. Quan ell era un vailet a Salzburg. Llavors, els B-29 feien exactament el mateix que els stukes a Londres, un parell d’anys abans durant la batalla d’Anglaterra. Quan Salvador Bosch va difondre les fotos sobre l’univers concentracionari alemany, l’estiu del 45, Nielse i Komvaduras, dos poblets de Polònia i Hongria, van reeditar un parell de progroms aquell mateix any. Els sionistes sempre li ho recorden als demòcrates de tot pelatge. En canvi, el bloc comunista va callar. Al capdavall, va tolerar les massacres perquè era antisemita. Qui no s’ho cregui, que faci el favor de llegir la Constitució soviètica, absolutament xenòfoba. L’Estat d’Israel no va tolerar els articles de la filòsof, no perquè aportessin veritats sobre la nostra condició humana, sinó perquè no li va donar la gana d’exercir com a jueva. L’Estat, com a institució, mai empara cap dissidència,encara que sigui demòcratic. Durant el segle XX, els exemples són continus i lamentables.
Tercera qüestió, la transcendència de no pensar. L’acte de pensar ens fa lliures, però, no ens atorga la llibertat. Entre altres coses, perquè les paraules no ho nomenen tot. Prou que ho saben filòsofs i poetes. Per això, Hanna Arendt sempre és incòmoda entre nosaltres. Ve a dir-nos que els polítics no els podem deixar sols. El nostre compromís en la vida política ha de ser ferm i insubornable. Les elits d’una societat sempre són més conservadores que la resta de la població. El nazisme i l’època actual demostren que aquests postulats no confirmen la realitat. Eichman va acabar a la forca, però, Hitler va aconseguir expulsar els jueus d’Europa. Ara, la diàspora és a USA, Méjico i Argentina. Israel és un estat completament militaritzat. Fa de gendarme d’Occident on els interessos de la nostra civilització patinen. Mentrestant, Europa té els governants que vol. És a dir, les guerres, mentre no es facin a Europa, endavant les atxes.
Quarta qüestió, dissidència i tecnologia. El poder ha après del nazisme. És a dir, fa terrorisme des de la mentida i l’omissió sistemàtica dels nostres drets com a ciutadans. És veritat, tenim accés a les xarxes socials. Però, els manaies ja procuren que les persones com Hanna Arendt no tinguin cap influència en l’opinió pública. En aquest sentit, recordeu que les atrocitats al Congo, de Leopold II de Bèlgica, van ser descobertes per comerciants anglesos. Vull dir que no és exclusiu dels intel·lectuals la lluita contínua contra la mentida i la violència. Penseu que a la conca del Congo, entre 1890-1909 van morir gairebé cinc milions de negres en l’explotació inhumana del cautxú. Els dic negres perquè sembla que encara no són persones en ometre-les en la història dels horrors de la condició humana. Tornem a les bestieses nostre de cada dia. Els nazis cultivant la violència, fan que el poble faci antipolítica. Digueu-me quina democràcia no practica aquestes tesis? Certament, la democràcia no fa una violència aparatosa,però manipula veritats i mentides a balquena. Agradi o no, això, també és violència. Per això, tot si val quan el domini es qüestiona. El poder no tolera que ningú se’n surti de les lleis que marca. Bertold Brecht té una frases que mai no em canso de recordar. Cada cop, deia, ens assemblem més als nostres enemics. Per això, crec que Eichman hauria d’haver estat reformat a Argentina i empresonat a cadena perpètua. Però, el sionisme, tampoc no fou immune a l’aquelarre de les venjances. La història, difícilment ens fa millors com a persones. L’holocaust ja no ens permet ser ingenus, però, ens exigeix més responsabilitats.
Cinquena qüestió, qui compleix les lleis? Que jo sàpiga, només el pobres per força. Les lleis només emparen els més forts, agradi o no, és així. Recordeu que Eichmann, un tranquil ciutadà argentí, fou segrestat pel Mossad, els eficients serveis secrets d’Israel. Tothom va dir amèn, a l’acció directa dels sionistes. Llavors, on eren les convencions que emparen els drets democràtics del ciutadà al món? Poder i lleis, només són una dinàmica que empara institucions i personatges influents. Leopold II de Bèlgica, per exemple, va morir al llit, quan Maragall escrivia l’oda a Barcelona, durant la setmana Tràgica. Quants criminals han pogut fer testament amb tota aquesta impunitat? La corrupció, a Espanya, no és un mal menor per a les empreses, abans que canviïn les lleis en contra d’elles? Des de quan la competència i la productivitat són un tema exclusiu dels pencaires? Quina casualitat que només tiren cap el mateix color. Només cal veure l’esquerra, quan mana, mai no les canvia al nostre rodal. La justícia social només és una pretensió política, sobretot quan sou a l’oposició. És a dir, justifica institucions i desarma la gent en una inseguretat permanent. Totes les opinions són vàlides si accepten la crítica i el dubte públic. És així com es construeix el diàleg i la convivència. La resta són monsergues, gent que és positiva perquè usa només petulàncies. Sobretot si dominen tecnologies i lleis. Val la pena, que veieu aquesta pel·lícula. Pel que fa a invidents, és bastant fàcil de seguir. De tant en tant, llegiu aquesta notable i apassionada pensadora. Les diu ben grosses, però, és un bon desinfectant, vull dir que ajuda a pensar. Si us atrapa, hi guanyeu molt com a persona.