Blog Detail

(Raspall i pinta/48)
Senzillament  és un voluntari de biblioteca com pocs. Com a usuari, no hi ha dia que no hi passi. Com a voluntari, no en teniu cap a disposició com ell. Ara bé, anem a pams. No us cregueu pas que és un pensionista desenfeinat. Ni tampoc un iaio resignat o cascarràbies. Van errats els qui es pensen que és un friqui o un verd turquesa. A més a més, l’home té pretensions artístiques. Desgraciadament, els metges li han prohibit que canti. Com a líric, no és un aficionat qualsevol. Si pot parlar de Puccini tota una tarda, us ben asseguro que la teràpia li surt barateta. Ara bé, si el debat és Clàudia Cardinale o Sofía Loren, heu de prendre infusions, és un consell. Ni us explico si us embarranqueu en muses o en el Barça. La resta és una curiositat i una afabilitat fora de mida. El que més m’encanta d’ell, és que detesti el dòmino, els mitjons de mercadeillo i les regidores socialistes aficionades al can-can. Ningú com ell quan expressa aquests sentiments tan altruistes. L’home a fet la seva feina en aquest món. Un anuari operístic de la Generalitat ho confirma. Però, aquí no s’acaba la contribució del galifardeu. En sap un niu de cine, de llibres, d’acudits, de muses i de torrecollons. En unes altres paraules, té tots els ingredients per a ser un magnífic conversador. Així, doncs, entre la conversa i la lectura, us hi trobeu com a peix a l’aigua. Joan Suñé és més humà que exigent, més llest que bufat, més vanitós que humil. És tot un personatge en un poble de cantamañanas. Com Joana Raspall, Joan Suñé té voluntat de servei a la comunitat. Encara més, té passió per les coses del món, especialment el seu ofici. En allò que viuen molt a la vora, és a dir les coses que li agraden, són persones que nodreixen els altres. L’ofici mai fa que es preocupi pels altres, més enllà de l’estricta xafarderia.  En aquests últims temps, la salut li ha fet vaitots. De tant en tant, els seus daltabaixos han estat més pronunciats. Llavors, Cafetera Anabel López ha volgut fer un homenatge expresso de mig matí. Li han dedicat l’última lectura en veu alta de la temporada. Una safata molt ben disposada. Vull dir la Torre dels Rosers a tot drap. Això sí, el públic de primera categoria. No hi ha faltat ningú. Els seus amics de les arts plàstiques, la colla de l’Òpera local, la tertúlia del Coro, els devots de la biblioteca, el documentalista Caballero, el diccionari d’Autoridades Jiménez, etc. Això sí, l’enveja corseca, que no faltin russes ni poetes. No tots els homenatjats en aquest poble ho poden dir. No cal dir que els privilegis se’ls guanya a pols. Després, sé, quan la intimitat fa fàstics, que és un plebeu de la pitjor espècie.  En unes altres paraules, sempre té un somriure per a tothom. Un homenatge que no té cap feina per a fer-lo, testimonia popularitats i afectes. Durant tot l’any, m’ha llegit tot el Raspall que he volgut. Fins i tot les reserves del gust poètic, han esdevingut franca admiració per la poetessa. Ara ja no hi és, el seu traspàs, per bé que esperat, fins i tot trasbalsa renovades lectures. El centenari serveix per a moltes coses. Una d’aquestes, molt important, prendre’s seriosament els versos de la poetessa. Abans de l’estiu, quan, encara la lucidesa ballava, no entenc com autoritats competents no van aprofitar per a fer-li entrevistes. El seu testimoni hauria ajudat a conèixer l’ofici de tan gran escriptora. Tot m’ha semblat merescut, fins i tot meravellós. Però, les autoritats en la matèria no han estat a l’altura del públic. Sobretot del públic infantil, el que es dóna sense reserves. Tots els altres creixen amb la crítica i l’opinió pública. Per això, tots els poetes envegem Joana Raspall. Ara tocava llegir-la amb el rotllo del centenari, veurem qui hi insisteix. Pel cap baix, Joan Suñé i jo per la Raspall, segur que hi cau alguna infusió, per Déu que no siguin de camamil·la. Vindran més voluntaris, que admiren sincerament després d’un centenari, però, com en Joan Suñé, ho dubto.