Blog Detail

Lectura dels seus Darrers Diaris Inèdits. Són més que una troballa quan reprenc incerteses. El diari acull anotacions i pensades del 88  fins el 90. Naturalment, la mort estronca el seu ull crític i imaginatiu. Pedrolo és tan lliurepensador com Perucho o com Pla. Encara millor, s’autoafirma. Cosa que els altres dos narradors, preferien ser més digestius. Dins del món de la nostra literatura no és corrent. Naturalment, no n’hi ha prou amb la llengua amb què un escriu. Durant aquest bienni, escriu sobre el mil·lenari del país i una afició inesgotable i divertida sobre rotllos eròtics no gaire edificants. Tot plegat, només per això, ja és altament recomanable. Quan fa poesia política, és una perla. Ni us explico quan li agafa la vena anticlerical. Quan l’operen al final de la seva vida, a causa d’un càncer, exigeix que treguin el crucifix que hi ha a la seva cambra de l’hospital. Astora amb aquestes conviccions tan implacables. En canvi, ningú no critica la impunitat institucional de les idees religioses. La llei de l’avortament és un clar exemple de com la ciutadania deixa les coses en mans de les institucions. Pedrolo és vital i lúcid, un pencaire que esbalaeix. Ens queixem molt de la novel·lística del país per la seva mediocritat. Però, rares vegades som capaços de dir quines cal llegir. Entre altres coses perquè en llegim poca o gens. Sospito que sempre ha estat un autor de gent jove o lectors passavolants. Els crítics toquen el violí o prefereixen callar-s’ho. Per la política? Potser, és truculent?   Massa experimental? El cas és que aquest autor és llegit massa d’esquitllentes. En conseqüència, les opinions sovint són interessades o poc ponderades. Particularment, m’encantaven els seus articles de l’AVUI, tot just abans de morir. Llavors, tothom tractava de marginar-lo. L’autor més llegit del país, per cert, qui més cobrava de drets d’autor, no tenia una crítica literària institucional, com Déu mana. Tot el que fou Josep Maria Castellet per a Josep Pla, Pedrolo no va gaudir d’aquesta escaleta. Tothom ha llegit algun dels seus llibres més populars, però, ningú no en fa cinc cèntims de la seva vàlua. El Mecanoscrit representa el zenit de la seva fama, però ningú no me n’ha parlat de Múltiples notícies de l’Edèn, per exemple. Us el recomano vivament. Dins la seva obra completa, entre els seus contes i narracions. Diria que al volum 4, no ho recordo amb exactitud. Tothom el coneix, tothom l’ha llegit, ningú sap exactament quin valor té. Quan menys se’l conegui, menys lleixiu escampa el seu discurs. Tot s’explica quan sabem que és un independentista de pedra picada. Però, aquest lliurepensador de Tàrrega, era alguna cosa més que un simple narrador d’èxit. Gràcies al dietari, sabem que sempre passava en cotxe per la nostra ciutat. Sobretot a les vacances, anant i venint del Pla d’Urgell. El seu compromís amb el país, mai fou del grat del President Pujol. Encara agradava menys a Raimon Obiols o Antoni Gutiérrez. Convergents,  socialistes i comunistes van marginar-lo sense pietat. Calia la transició democràtica a tota costa. Fins i tot  amb els esquemes del Franquisme, per si de cas, ens passàvem. De sobte, quan rellegeixo aquests dietaris, pesco la naturalesa de la nostra ingenuïtat. Tot el que ell critica, ara ens retrata prodigiosament. Naturalment, els temps han canviat. Però, els problemes polítics del país, tenen les mateixes variables d’aquells dies. Si voleu divertir-vos amb la seva particular mirada, no desaprofiteu l’ocasió. En la incertesa actual, Pedrolo pondera sobre entusiasmes i depres de caire polític. En realitat, el seu pensament afegeix humanitat i clarividència. Allò que no veieu amb els vostres ulls, perfectament el vostre nas us hi orienta. Sí, era molt de la ceba, gràcies a Déu, que em perdoni el lliurepensador.  Amb tot va dir que els països que gaudeixen d’humor, accedeixen al club dels països civilitzats. Pel cap baix, l’humanisme del seu independentisme sorprèn, fins i tot gratifica. Si teniu curiositat de llegir el conte que us proposo, segur que no us decep.