La convocatòria de les europees dóna pistes. Després de la data i la pregunta van passar coses molt sucoses. La gent del carrer, partidària del dret a decidir, veia amb bons ulls la unitat davant d’Europa. Sobretot si volem ser un estat membre independent. Sabem que la unitat d’acció fa marca, però, els partits no volen. Qui millor va quedar després de la data i la pregunta, va ser la gent. La penjada d’optimisme fou històrica. El país valora la valentia dels qui volem canvis. Aquí tos hi guanyem. La prova més evident, les esquerdes del PSC i l’aïllament de PP i Ciutadans. Però, els partits recelen de l’ANC i del procés Constituent. Al capdavall, en l’actualitat ells són els qui lideren les mobilitzacions. Particularment, m’agrada que les entitats facin el full de ruta. Saben perfectament que els partits van a la seva. La seva tebior unitària ja es va veure de seguida. Per descomptat, qui ha de ser més generós és CiU. Però, no s’ho creuen gaire això de la consulta. Una altra cosa és l’Hono. Artur Mas si no treu endavant la consulta, mor com a polític. Ell ho sap i el poble també. Per això, el país hi te confiança.
Ara bé, repassem els partits. CiU és un partit bicèfal. Són un bloc que desconfia del país, són sobiranistes si tallen el bacallà. ERC viu la conjuntura Oriol Jonqueras, una incògnita com a manaia. M’agrada perquè aplega, quan mani, veurem com respon el país. Set anys de militància a ERC van ensenyar-me més flaqueses que virtuts. Sense ells, però, el debat nacional seria més decebedor. Iniciativa té paral·lelismes inquietants amb CiU. En unes altres paraules, engresquen amb les retallades. Per descomptat, les retallades nacionals, no. És legítim que prefereixin Izquierda Unida abans que els independentistes de dreta. No es pot negar que al Principat, els partits són originals. CiU dóna llibertat de vot amb l’avortament. En canvi, Iniciativa dóna llibertat de vot amb la consciència nacional. Per això, el creador dels Països Catalans, Joan Fuster era escèptic. Pobrissó, si s’ho arriba a creure. Al capdavall, Iniciativa i EUA no aspiren mai a governar el Principat. Sempre viuen del 15%dels vots, poca cosa més. Ni són catalans, ni són espanyols, es conformen com a ecosociates, quin consol. La CUP sembla massa radical. Però, jo miro l’assumpte al revés. Els partits parlamentaris són profundament conservadors. A Madrid legislen estil extrema dreta, a Barcelona, fan tothora brindis al sol. A Rubalcaba l’únic que li preocupa, és que l’Hono sigui legal. Ara bé, se’n guarden prou de quina mena de federalisme ens proposen. Com que l’autonomia és una regalia de l’Estat, cal demanar permís. Fins i tot els catalans tampoc no podem sortir com a federació socialista pròpia. És a dir, primer s’ho cuinen tot i després, presenten l’estofat parlamentari que fan plegats. Jacobins, igualitaris i espanyols, la resta que es foti. La igualtat per al PSOE és seriosa, a condició que no toquem la duquessa d’Alba. Quan Pere Navarro fa peix sense cove, flipo. Creia que pensava en el PSC. La resta dels partits tanquen files amb una Espanya que no estima ningú. Per això, les eleccions europees cal fer-les plegats. En no anar-hi, la consulta és una altra batalla on no hi surt l’estelada. Què pocs es creuen el projecte sobiranista la gent del Sísssí, emperadriu. Els espanyols, mentre no estiguem units, descansen. És una llàstima que la transversalitat només la facin les entitats. Ja sé que el sectarisme no és una cosa exclusiva del meu poble. Constatar-o, no consola en absolut. De moment, desaprofitem la primera oportunitat.