Secció “Galetes Impreses“
Poemes:
L’escala | Dentadura postissa | Arròs a la cassola | Versos i ràdio
Potser és el millor d’aquesta tongada d’Agost. Tots vivim soledats, la qüestió és com vestir-les. Els quatre poemes són quatre anècdotes verídiques. El més punyent, però, és l’últim. De matinada, els carrers del poble, durant els caps de setmana, són vells i tràgics. Els bars, les tavernes i el cine amb prou feines entretenen. L’alcohol i els porros, són una predilecció dubtosa. Els afanys van perdent força. Però, la poesia, aconsegueix atrapar-me. Sembla que la convivència amb els llibres dels escriptors que cultiven la meva soledat, m’espavila. Sobretot omple d’afanys les meves inquietuds. Llavors, ja tinc una feina que permet la meva formació. La relació amb l’àvia materna és intensa, més igualitària del que jo em penso. Em permet moltes coses, gairebé mai no es fica amb els meus afanys. Ho descobreixo a rel de la meva feina de mestre. L’ofici matisa les nostres soledats. Les fa concretes, enllustra virtuts, fa abismes en els nostres defectes. La relectura d’aquests poemes convida aquestes reflexions. Naturalment, la família no l’estimem prou, vet aquí perquè creixen aquestes galetes. Per sort, no les trobo ni amargues ni dolces. Tenen el gust de les mirades comprensives, un desig d’haver-lo aconseguit. El passat sempre té la gràcia que pots millorar-lo. No es tracta que ens perdonem quan hem de ser durs amb nosaltres mateixos. En aquesta qüestió, no sóc gens catòlic. No crec en el penediment, ni en els resos, per bé que sé que hi ha gent que obté satisfaccions. Les obres, els fets, són el millor camí d’expiació. No m’agrada viure en un món de culpes. A la llarga, sempre creen dependències. La feina, les obres, els compromisos, tot val si fem retrocedir sofriments. Quan hi penso, els meus remordiments milloren les meves pretensions.