Blog Detail

Legalitats

Quan no hi ha acords, tothom s’aixopluga en vots. La falta de projecte històric obliga a fer electoralismes. El PP si negocia es carrega supremacies. El PSOE, en la reforma federal, vol ressituar-se. Per descomptat, concretar-la és un vesper. CiU, cada cop és més presonera d’ANC. Entremig hi ha l’episodi escocès. Per cert, el tumult gibraltareny, convindria no oblidar-lo. Europa és a l’expectativa. Massa fronts oberts perquè el català l’enquimeri. Si us hi fixeu bé, cada cop més, les batalles de debò s’acosten al cor del nostre continent. Insisteixo, massa mercadeig i poc projecte històric. El BCE se’n preocupa però no entabana ningú. Tota economia real, sempre és una economia política. EN això, els bons annalistes no se n’obliden mai de les aportacions de Karl Marx. És indiscutible, totes les economies emergents apunten contra Europa. És a dir, si hi ha guerres, que es facin on no hi hagi fàbriques. La crisi és profunda i l’estabilitat molt precària. Durant el tripartit, la gent vivia emprenyada. Ara, viu entre il·lu i irritada. Al capdavall, el país demana molt poc. Senzillament, una consulta. A més amés, sense efectes jurídics. Que són polítics, només faltaria. La política, les elits dominants, no volen que aquest debat sigui a l’abast de la gent. Només cal veure els laments dels diaris, amb la marxa de Rubalcaba. Potser un dels grans artífexs, no solament del zapaterismo, sinó, també de l’elegant oposició a Rajoy. Queda tan bonic proposar una reforma federal des dels despatxos, oi? Però, la democràcia no pot ser una prerrogativa dels pobles. I si és el català, ni en broma. Doncs, ja veieu com reaccionen els entesos per les ESpanyes. Fa goig la florida literària amb què s’expressen. El moderantisme amb què reacciona la classe política catalana davant l’Onze de Setembre, és digna d’estudi. Forma part de la tradicional opressió del poble català. Per sort, a Catalunya, els partits no reaccionen en clau electoral. Depenen d’aquestes formidables multituds que volen la independència. En l’actualitat, l’escàs marge d’autonomisme que havem, és gràcies a aquestes mobilitzacions. La gent radical de Madrid admira que tinguem una t10. Ells, recordeu-lo, mai no han tingut un tripartit. En canvi, el set-ciències que porta la conselleria d’urbanisme i transports de la Generalitat, se la vol carregar. Com veieu, l’equilibri s’aguanta en un fil. És un bon exemple de com les reivindicacions nacionals aguanten les classes populars. Una família madrilenya, si vol participar en un 1 de Maig i viu a Fuenlabrada, anar i tornar a casa, la broma li costa perfectament 40 euros de transport. Si us plau, valoreu com és el pati a la pell de brau. Si Espanya avança, sempre és gràcies a les opressions catalanes. La paradoxa fa riure, però, és certa. Qui no s’ho cregui, que llegeixi història.

Tots els partits saben que la fractura és la legalitat vigent. Per això, volen canviar-la per a sobreviure-hi. Ara ho tenen costerut, veurem com se’n surten. Espanya té la força de la tradició. Al Principat, només li queden les multituds. I una altra cosa més, la paciència. Aquest tema serà molt llarg, llarguíssim. En l’actualitat, la Gene és un vaixell a mercè del PP. Ja o sabeu, un parell de denúncies, obliguen a un parell d’escoles a canviar els seus criteris de formació lingüística. En canvi, al País Valencià, 75.000 famílies no poden obtenir educació en la seva llengua pròpia. El fet diferencial és allò que vol destruir l’espanyolisme. Important, les esquerres espanyoles, també. Tant fa que tinguin cavall electoral guanyador. Les tendències uniformadores són la única perspectiva que poden oferir-nos. Per a ells, el jou de la unitat és innegociable. No són Franco, però fan com ell. Tota la transició democràtica ha estat una vigilància intransigent dels seus privilegis. Això sí, amb la col·laboració històrica d’una esquerra que s’avergonyeix de les llibertats dels pobles. Tothom abandona les tesis leninistes sobre els pobles. Però, hi ha una tradició molt rica en aquests aspectes. Kausky, Nin, Luxemburg, Xirinachs, en són exemples prou clarividents. L’emancipació dels individus sempre és per davant de col·lectivitats i institucions. Que tot un PSC negui aquest dret al Principat, demostra servituds. Mal que els pesi, el nostre país és un cau d’anarquistes i botiguers. El nostre individualisme ve d’aquestes coses. Quant a Ini, arrossega el sectarisme del PSUC. Quan s’amaga en les seves sensibilitats, no li ofereix cap projecte al país. En aquest sentit és igual que CiU. Tot projecte independentista necessita un partit director, moderat i ferm en les seves aspiracions. L’altra alternativa és un front popular, sense tradició democràtica. La prova és la soledat del president Mas en les seves files. Ni Unió té clar cap on va. CiU vol manegar-ho tot des de la Gene. Vull dir que volen un sobiranisme pactat amb el poder central. Viuen desesperats per arribar a un acord. En canvi, el poble vol votar. Després, en parlarem. En unes altres paraules, en la mesura que trenquin amb els partits dinàstics, tenen futur. Tingueu-lo clar, tot aquest debat no s’acaba el 9N. Mentre no hi ha projecte independentista, la independència es fa amb institucions espanyoles. Ens convé la Generalitat? Ens convenen les Diputacions? Com veieu el debat és intens i enriquidor. Els qui neguen a Catalunya, el seu dret a ser una comunitat nacional, són gent atrapada en una tradició política que no admet la democràcia com a punt de partida. Per això, es refugien en les lleis. Els qui creuen en la regeneració de la política, són els qui més neguen a la gent la possibilitat de l’emancipació. Si us hi fixeu, són els qui més s’amaguen dins l’estat i les seves lleis. En unes altres paraules, sense la renovació de les lleis, continua la corrupció. Mentre parlin els jutges, només hi ah immobilisme. Per això, sostinc que la legalitat, és la qui fractura la societat. Jo sóc dels qui vam abstenir-nos al 78. Sabíem que el sí era espanyol. S’acceptaven les nacionalitat, és clar. Però, també la llei Wer. Vet aquí, les conseqüències de tot aquest atzucac. Pedrolo i Xirinachs, llavors ho denunciaven enmig del silenci dels partits. Deien sense embuts que el país és una comunitat nacional. Tots els partits manaies o no, llevat d’ERC, callaven. Els anava molt bé, viure i tocant poder. Llavors, era important que la democràcia avancés. Però, tots sabíem els límits. Fins que el poble se’ls ha carregat. Òbviament, sempre des de les tesis exclusivament polítiques. Vet aquí, la incompetència essencial de la classe política catalana. Quant a l’espanyola, no us amoïneu. Se senten segurs mentre l’aiguabarreig català no exploti. Vet aquí, incerteses i esperances de la gent, sobretot la catalana. Naturalment, incloc els altres catalans i els qui creuen en la democràcia vivint amb nosaltres. Tenim i compartim una tirada cap al pessimisme, una clara certesa d’opressió. Però, amb les mobilitzacions, hem guanyat autoestima. Gestionar-la, exigeix prudència i fermesa. Entre altres coses, perquè sempre estem sols. No us equivoqueu, una comunitat nacional es fa essencialment així.