Blog Detail

  • Home
  • Santi Junqué, massa aviat

Santi Junqué, massa aviat

En tinc tres per recordar-te’n. Joana Raspall agraïa molt aquests enyors. En canvi, tolerava malament la feina dels poetes quan els romans eren uns set-ciències. És natural, Joana no podia amb aquells pagesos tan supersticiosos com bel·licosos. En canvi, jo sóc més tolerant, gràcies al meu escepticisme. Els romans s’ho prenien molt seriosament, això dels oficis fúnebres. Als funerals, naturalment, els poetes bregaven paraules. De fet, era la seva nòmina en aquells temps. Mireu si hem retrocedit en alguns aspectes de civilització amb plenitud de facultats.  Els seus enterraments ho feien entre ploraneres, flautistes i poetes, enmig d’un núvol de cendres.  FA ben bé deu anys, vas pescar-me  per Mas Lluhí, no sé pas on. Llavors, ja trescava amb el bastó. Només van ser quatre paraules  de coratge. T’admiro Agustí, ets molt valent, va dir-me. Me’l vaig mirar estranyat. Tenim poca gent al poble amb discurs. Tot era arrel del meu ingrés a ERC. Ell i jo sempre discutíem. Ell pel seu partit, jo en les meves cabòries independentistes. Cordial i amable, creia que la innocència també és un valor. Literalment com fan els hinduistes, no pas els polítics. Compartíem l’anàlisi sobre el poble, massa sectarisme, pocs projectes comuns. De seguida, la calidesa va presidir la conversa. Com sempre va ser el nostre Santi Junqué.  Un demòcrata que sabia els dèficits que arrosseguem. Sense embuts, partidari sempre de l’escola pública, laica i catalana. D’aquesta gent, n’hi ha molta arreu. En canvi, amb coherència, no gaire. El primer any que deixa la concertada, ve al Falguera. El canvi va ser dur per a ell. Llavors, qui no feia estudis universitaris, tenia el temps comptadíssim. La imatge que tinc d’aquell curs, són els carnavals que organitza. Després d’una gran pencada, fa el número. Vull dir que em fa venir a la seva aula. Quan entro, el veig disfressat d’Astèrix. Amb el malament que s’ho passa, encara té nassos de prendre-s’ho amb humor. Vols dir que val la pena? Llavors, va a l’armari i treu el vestit d’Obelix. Au, posa-te’l i carbura gavatxo. Immediatament, vam riure. Era així, ple de bonhomia i escalfor. La última imatge és més tendra, més íntima. Can Furriol, un aplec de CC:OO. Jo pujo amb Polvo Guenyo i Gaietà SardinaBufona. Es fa un esmorzar i una assemblea. Ja sabeu, rotllo antifranquista i tota la pesca. Mentre esmorzo, vora la font, veig Imma i Santi. Van plegats, fan parella. Frapa perquè jo vaig a les reunions de les joventuts del PSUC a cal Cagamànecs. Va ser la primera parella que va fer allioli. Ella boníssima, tu, enamorat com un soca. Jo passant el porró entre sindicalistes. Ja veus Santi, quins records espigolo mentre fem el teu comiat. Els cecs tenim això: vivim cap endins. Però, mai no descuido els espais de llibertat. És a dir, les meves rondinades, el teu inconformisme. Vet aquí, com Surto del tanatori, nostàlgic i empipat. Abans de pujar al cotxe, abraço ta germana. Lourdes és igual que tu, un ram de bondat. Llavors, no puc més i ploro com ella. No et preocupis, és impossible oblidar-te. De qui s’aprèn, el somriure sempre ens empaita. Goethe deia allò de la vida és curta, no la fem més petita. Tu ets d’aquests, oi?