Secció “Pinassa d’estrelles, unes quantes sextines“
Com ens devora la lluna amb fogueres,
enmig de tantes clapes de pinassa.
De cop, s’apleguen soledats d’espines,
entre mirades perdudes de roses,
de sobte, sento com grallen les garses,
com pugen fumaroles, panys de cel.
Amunt i avall tasto bresques de cel,
Calmant la set amb desig de fogueres.
El meu cor sols batega en nius de garses,
bo i cercant xerrameques de pinassa,
fins que l’oblit desfà pinyes i roses,
i el meu record, cala brases d’espines.
La meva vida són roses i espines,
perfum i fang, un retall fosc de cel,
mots lluminosos i tristors de roses.’
Com crepita la llenya en fogueres,
caus de retrets i queixes de pinassa,
Salten endins com guspires de garses.
Sento que som la ciutat de les garses,
anells d’enveja i braçalets d’espines,
fent dreceres amb trampes de pinassa
I un dimoni esbufega brins de cel.
Som un poble que adora les fogueres,
només somriu quan somien les roses.
Ordim que som la ciutat de les roses,
anhels que burxen, contratemps de Garses.
Només trobem la calma entre fogueres,
Tot just crepiten paraules i espines,
rodal de moniatos, brou de cel,
festa d’estrelles, coixins de pinassa.
Ja no hi ha catifes de pinassa,
només delicadeses,rams de roses.
Tardor endins,miro pessics de cel,
quan pesco xiscles de pardals i garses
i, lentament, molt íntim, peto espines,
tot just reprenc mirades de fogueres.
Tasto un cel orfe de belles fogueres,
bressant ales de garses i pinassa,
on plecs d’espines fan cendres i roses.