Els cecs, com a disques, tenen dues facetes quotidianes, amb les quals, no poden badar. L’una és la mobilitat, l’altra, l’accessibilitat. És a dir, sense elles, tururut la pròpia autonomia. L’actual legislatura ens ha deixat un parell de millores urbanes remarcables. Em refereixo al carrer Sacrament i la fàbrica de les Tovalloles. Certament, ja era hora. Prou que La Salut i Can Calders o agraeixen. Però, en treure’ns la paret de Can Güell, a través de la Riera de la Salut, anar-hi sols per aquest rodal és una odissea. Per tant, targeta vermella per a les autoritats. Segueixen sense plantejar-se l’opció autònoma de qualsevol de nosaltres. Quant a l’accessibilitat local, la transparència i l’accés dels disques visuals a les noves tecnologies, encara té dificultats. Per exemple, com a persona cega, no puc accedir al rotllo telemàtic de l’ajuntament. S’han fet unes quantes reunions, els resultats brillen per la seva absència. L’assumpte és greu perquè la ciutat rep premis molt merescuts en aquest àmbit. Quant a les coses que em toquen, el pont anglès de la Riera, no aprova com a culminació de millores urbanístiques per a tothom. La plataforma única que s’hi ha fet, dubto que guanyi en seguretat. Però, empitjora la mobilitat de les persones disminuïdes visuals. El fet és greu perquè les alternatives per a cecs, cegos i lloscos, fan que la mobilitat pel poble es torni més reduïda. És clar, jo si vull anar des d’on visc, al barri de Can Calders, tinc l’opció de les escales metàl·liques del pont de les barreres de la Font del Comte. Com era d’esperar, les he incorporades en els meus trajectes quotidians. Com veieu, d’un canvi en la proposta de mobilitat, també hi ha coses positives. Ara bé, per l’edat, hi haurà un dia que ja no ho podré fer. Vet aquí, la precarietat de la meva mobilitat santfeliuenca. Quant es fan els pressupostos generals a Madrid, la ciutat sempre demana que s’inclogui el soterrament. Trobo molt bé que les meves autoritats s’hi entestin en projectes d’aquesta volada. Ara bé, també és indiscutible, la meva mobilitat pel rodal ha empitjorat. Tard o d’hora, s’hauran de plantejar propostes noves de mobilitat. El fet és objectiu, greu i lamentable. En unes altres paraules, qui diu la meva, diu la del col·lectiu. Per descomptat, hi ha més dificultats, més obstacles per a exercir l’autonomia pròpia. És molt senzill, no es fa una ciutat per a tothom. En conseqüència, demano més diàleg i més compromís. Fins ara, la participació que hi tenim, abunda en bunyols i espifiades. En tots aquests processos de millores, assistir-hi per dir amèn, és un error. Els resultats, alerta, expliquen quins valors no fem servir. Com diuen els meus companys de l’associació, per aquí no anem bé. No se m’acut una altra cosa de dir davant el 3 de desembre, dia internacional de la discapacitat.