Secció “Veus d’herbes”
Quan flairo mandonguilles amb fideus,
Sento també com escuren la bóta,
Gargamelles lascives, llengües ruques,
pessigant Les pitreres de la colla,
rebolcats a redós d’una escalfor
llepant els llavis a flor del meu cràter.
És clar, rera l’ermita, tasto un cràter
D’amics que estimen un caldo amb fideus.
Ben aviat, cremem prou escalfor,
Tot just prenc la del Paco, una bóta
Menuda, és la millor de la colla,
Quan enriola mirades prou ruques.
A les xiquetes, ep, digue’ls-hi ruques,
Quan proposen sardanes vora el cràter.
Llavors, com un bolado, dins la colla,
Tothom es torna pasta de fideus,
Tot just tastem la de l’Edu, una bóta
diabètica, xunga d’escalfor.
Si Santa Margarida fa escalfor,
Mare de Déu, ni les pedres són ruques!
Preneu la del Serrano, quina bóta,
S’hi banyen moltes sardines al cràter,
Buscant llençols d’espirals i fideus,
Fins empatxar de borregos la colla.
Si l’ull s’acosta a l’ou, mireu la colla,
Li creix un gra banyut, ple d’escalfor,
Segur que no és un plat de fideus
Amb tres o quatre salsitxes prou ruques!
Si us plau, busqueu erupcions del cràter,
Vora els tres tombs del nostre brou de bota.
Entre paraules i traguets de bóta,
Fan via espàrrecs i faves de colla,
Escalfant, prou saborosos, el cràter,
del seu desig, una flonja escalfor,
de xocolata desfeta als fideus!
No tempteu escalfors del nostre cràter,
per favor, sigueu bons, fideus i ruques,
Sense la bóta, com rutlla la colla?
(En particular, sextina en homenatge a Rosa Plana, tot just me n’assabento de la mort de la seva mare. El poema l’arrenca un meravellós i refotut tàper de sopa de fideus amb mandonguilles, de Maria Antònia Calmell a quatre mans amb el seu marit Jaume Serrano. N’estic tip de la seva felicitat tan geomètrica, de buf cenobític. Oi més quan érem en un mur al sol, sota Sant Miquel Sacot. Era tan perfecta aquesta alegria que van tenir la barra d’obrir una llauna de sardines tot just, la resta dels mortals, encetaven entrepans d’estricta dieta dominical. El capítol dedicat al ball de les bótes de vi, demana inversions metafísiques més solvents. Les tres pitreres, disculpes, les tres bótes, són endimoniadament pornogràfiques. Sincerament, no hauria d’abusar del rotllo de la meva sord ceguesa. En l’actualitat, dubto que tingui crèdit entre companys de colla. Dues vegades sincerament, se’m refot, què voleu que us digui. Quan les pessigueu, no us càpiga cap dubte, la gargamella canta en silenci, escalfors inconfessables. La del paco Crespo, popular, té una sortida on s’hi llepen els àngels. La del Jaume Serrano, la més veterana, atresora una bona fuetada. La de l’Edu Flores, acumula controvèrsies més subtils. Combina formidablement amb les rosquilles del Lamberto. Sobre aquest company, ja li dedicarem un número especial en un altre moment. Una cosa així com la sextina de la rosquilla, segur que promet. Naturalment, tiro cap al sec, deploro el dolç. Però, sobre gustos etílics, no anem més enllà de les opinions. La resta, són les cireres rialleres d’en Jordi Rovira i Maria Antònia Calmell. Encara no sé d’on coi treuen tantes ganes d’enriolar-se. Ja ho sabeu, els pobrets, els esguerrats del Papiol i tota la pesca. És increïble la mala sombra que arrepleguen. Diumenge passat vam passar molt de fred, gairebé érem quaranta persones. Com a nota folklòrica, hi havia un barretinaire. Fins aquí, entesos, ara bé, tot just enceta havaneres, perill. Els cecs comencem a tenir un panorama molt negre, massa si escolteu en Martí Batalla amb les seves cançons de dubtosa taverna. El passeig fou magnífic, la companyia, com de costum, un retall del Paradís)