L’excursió és dura. Confirmo resultats pel pletòric silenci de l’autobús en el retorn. El cap ens fa pagar l’últim passeig de Santa Margarida. És insuportable, no en perdona ni una. Per sort, ho hem pogut resistir. Pujant-hi, encara no m’he recuperat del tot de la meva grip. Com a guia, tinc Josep Pujol, un dels meus preferits. En una jornada com avui, ve com un anell al dit. Com que no és gaire parlador, ja ho fa el vent. Després, d’una hora pujant, les cames em fan figa. Per tant, també callo, cal arribar-hi. Josep Pujol encunya paraules noves. Pujant canta, compte, un graó de genoll. Es refereix a una grimpada d’alçària considerable. Si fa no fa des del peu fins el genoll. De manera que matisem millor com pugem muntanya. Com Robert Vallribera, quan em demana que faci goma. És a dir, que clavi amb força el meu calçat damunt pedra trencada o relliscosa. Tipus així, fan el guiatge més segur, bo i aportant coneixement i recursos. Naturalment, la Mola no és excessivament complicada. Al llarg del camí, la gent baixa i puja. Com si passéssim el diumenge a la Illa. Quan les giragonses del camí, ho permeten, la tramuntana ens escombra. No passo fred, però, el sento cos endins. Hi ha moments en que vull traure’m guants. Cada cop que ho faig, al cap d’una estona, me’ls torno a posar. Les mans a la intempèrie no és una bona idea. En una, prenc el bastó, en l’altra, el mànec del cul de la motxilla de Josep Pujol. Com que les mans no corren, queden glaçades. És una tramuntana cabrona, però elegant. En una excursió de senderistes, els cecs, ja no dic els sord cecs, no lliguem gaire amb el vent. El meu guia, diverses vegades, comenta que el Pirineu apareix al fons, completament nevat. Per això, la fredor de la Tramuntana escombra vivament. Ara entenc l’alegria de Jordi Rovira fent el cendrer. Com que el viu va amb Sandra Jiménez, així qualsevol. En tota la jornada, el titola de Cerdanyola no s’ha queixat en cap moment de la Tramuntana. Per sort, fa el cendrer, no pas el xemeneia. Un xemeneia és un paio que disserta sobre combinacions de roba interior de senyoretes i senyores. Ja en tindrem ocasió en alguna gasetilla de parlar-ne.
Els contrastos de temperatura en un cor apedaçat, lliuren una consciencia molt aguda de les pròpies limitacions. Quan la sendera és un pendent, les dificultats creixen. M’entretinc escoltant qui puja o baixa. Fa gràcia sentir senyores que xerren com marmanyeres. Sensació que pugen la Mola com si anessin a comprar peix a plaça. Fins i tot algunes presumeixen perfums de botiga especialitzada. Envejable aquesta aposta entorn d’una costellada. Vull dir que Shakespeare coneixia aquesta vitalitat femenina. En canvi, temo que desconeixia el nostre all-i-oli. Per això, la literatura ha crescut. Perquè no ens enganyem, la Mola és un primer graó cap a l’infern exclusivament intestinal. Ja poden posar-hi capelles, promeses, espelmes o devocions marianes. El cas és que sempre vivim vora el tiberi. Només Maragall o Mossèn Cinto ho deploraven. Això sí, m’hi jugo el coll que ho feien amb la boca ben petita. És clar, a Londres no hi ha brescallons ni sardanes. Moltes floretes, pinsans o caderneres, però, el pa amb tomàquet, que no falti mai.
La Mola viu del seu enginyós restaurant. És a dir, sense el seus formidables rucs, la gent no hi puja. Què us penseu, que el gos passeja el seu amo? No us ho cregueu pas: els burros grassos de xistorres i cuixes de bé, fan que la gent cultivi pelegrinatges. Quan som al restaurant, som expulsats cap a la capella. Ep, seure a les seves escales, poca cosa més. Aprofito per a prendre aigua i un parell de grills de mandarina. Per tot arreu la gent riu i xerra. No us cregueu que fan vots o promeses. Més aviat, suggereixo que el xai o el pollastre a la brasa, els proposa un bon humor gens inesperat. Josep Maria Espinàs, en els seus llibres de viatges, sempre esmenta aquestes humils i meravelloses ermites de les nostres muntanyes. La muntanya com a repte de les nostres promeses. No parlem de misticismes, més aviat, suggerim el domini de les nostres pretensions. És clar, sempre es deixa la de la Mola. Vull dir que, aquí, només hi pugen pagans i descreguts. Si les rebaixes de gener haguessin continuat, els ases no pugen tantes botifarres de Revifadepoma. I podeu pujar-hi de peus, conec la meva gent. Enmig de la insidiosa ventolera, enyoro els guiatges de Teresa Coll. Certament, ella és bastant pagana, però, gens descreguda. Però, dubto que les nostres creences haguessin frenat el passeig de la maleïda tramuntaneta.
Un cop, el grup de senderistes es reagrupa a causa de canvis programats de l’aigua de les olives i el sifó de les figues, anem cap als Òbits. Després, d’un altre re agrupament a la cova del Drac, aviat guaitem aquestes formes capricioses de la natura. En aquesta baixada, tinc complex de sardina. M’explico. Durant una estona, Dolors Pruna, guia de Jordina, van rera nostre. Jorgina té una veu prodigiosa, la punyetera canta la hòstia. Fa aquella que yo nací en el Mediterráneo. Ho fa també que semblo una sardina de la Barceloneta. Què hi farem quan algú canta tan bé com aquesta xiqueta.
Llavors, comencen golafreries entorn repassos. Avui toca entrepà de truita i cafè. De seguida, sento el brou de Maria Antònia Calmell. Colló, sensació de ser vora el Set portes, amb Capitania General fent, ara baves, ara, singlot. Darrera meu, un parell de xiquetes xerrotegen sobre xoriços, salsitxes i botifarres negres, no tenen gens de pietat. Ja veig que l’infern ens empaita dels de la Mola. La prova és que la tramuntana somriu més enllà dels Òbits. En un grup de senderistes, l’important són la xerrameca i les postres. Gràcies a Déu, Rosa Plana torna a ser entre nosaltres, potser menys ràdio, però, tan ferma com sempre. Entre les sorpreses, hi ha Xavier Heras, el germà d’en Joan, el filòsof més important de l’Eixample. També hi ha una telefonista de Catalunya Ràdio, una peça de caça. Ep, ho diuen els qi no suporten rutines. De les tres bótes, només en tasto la d’en Jaume Serrano i la d’en Paco Crespo. Pel que sembla, la d’Edu Flores resta gairebé seca. No falla, el fred ens apropa al moscatell. Una realitat memorable, però, molt xunga. Aquest cop he trobat complementari, el raig de vi d’en Jaume Serrano. Però, també he pessigat la coqueta bóta d’en Paco Crespo. Curiós, sembla una mamella valenciana esperant falles. Quan comencen les postres, en Banyeta fa rifes. Ametllats, galetes, teules, anacards, avellanes i xocolata. Carme Gómez llença una de les seves piules de bruixa sensuals. No solament es perfuma com una fenícia de Sidó, sinó que també és devota de la xocolata amb taronja, un dimoni. Com de costum, l’estrella, les rosquilles d’en Lambert. Ho resisteixo tot menys aquesta filigrana. Costi el que costi haig de fer una sextina, un madrigal o una oda a les rosquilles d’en Lambert. Els poetes haurien de tenir devocions per aquestes coses tan senzilles com meravelloses. La perseverança del Lambert en aquest ritual, el fa entranyable. La seva discreció el dota d’una bonhomia que ja voldria per a mi. Un tipus molt càlid, impossible no enyorar-lo. El dia que no hi són, tots semblem orfes, com si fóssim moniatos sense paella. Porta una capsa de mig quilo, la gent hi participa molt alegre. Fins que queda completament escurada. Ho reconec, me n’he cruspit tres o quatre. Davant de tanta bondat, el fred retrocedeix avergonyit. Quan sentim cinc minuts, les grimpades ja no pesen tant. Per uns moments, veig el porxo de ca la iaia Andrea. Així recordo el sol de febrer i la tendresa de la seva escalfor. Una combinació que només obtinc quan la bondat aclapara. Llavors, comencem amablement el periple fins Moncau i Coll d’Estenalles.
Declaració complementària, no gens fiscal, a rel de la lectura de la crònica de Francesc Vila. Tota aquesta mandanga que som una terra de frontera i tota la pesca, fa dies que en dubto d’aquesta monserga. Quan els visigots s’hi instal·len entre nosaltres, ells ja saben que som uns fenicis. O sigui que no és una exclusiva dels espanyols. Del seu rei Ataülf, per sort, un carquinyoli que no va néixer a Cerdanyola, va dur a Barcelona, l’esplendorosa Gal·la Placídia, com a ostatge davant dels romans. Si fa no fa, alça manana, una emperadriu que convertia totes les neules amb serps. Segons les cròniques, Carme Gómez no hauria pogut competir amb aquesta senyoreta que no va ser precisament educada entre les Dames Negres de Barna. La xiqueta, que va espavilar-se entre aquells bèsties, va casar-se amb tots els germans d’Ataülf, mireu si era llesta. Els va sobreviure a tots, ei, n’eren sis. Perquè us en feu una idea de les penúries d’aquesta dama tan bella com aguda, samare es deia Eugènia Eudòxia, una grega prou ensinistrada, també va sobreviure tres emperadors romans. Llavors sí que les famílies pintaven alguna cosa quan es tractava d’educació, oi? No falla, amb el cristianisme, les emperadrius no manaven gaire. En tot cas, si tenien alguna potestat, millor no saber-la. Però, pel que es veu, sabien despatxar marits sense gaires compliments. Gal·la Placídia fou una de les més grans marfantes que ha donat l’imperi romà. uf, naturalment, tranquil·litza saber-ho. El fet que tinguem una avinguda amb el seu nom, no crec que sigui per a embellir els nostres 8 de març. L’única explicació fou que l’alcalde de torn, a l’hora de batejar la nova calçada, devia estar calent i ple de polls. Ep, febre entre 38 i 39, no exagerem. Quant a la febre de Gal·la Placídia, complicat calcular-la si no en sou un expert. Vull dir que s’han fet films de Cleopatra, Messalina, i altres perles. Però, la nostra esplèndida i valenta Gal·la Placídia, només li oferim una avinguda. Sobre misteris, riu-te’n dels grecs. Sembla que els catalans en saben un niu. Poc després, els visigots se’n van anar a Àfrica i la xiqueta, a Roma. Devem ser fronterers i aficionats a les volades de Dumbo, sinó no s’explica perquè el Cap i Casal té una avinguda amb el nom d’aquesta xiqueta. Ah, particularment, no sé en quina botiga feia recapte de perfums i olis. Suposo que Teresa Lozano ho sap perfectament. Ho dedueixo dels seus contundents bla, bla, bla, de la pedreta amb lletres. Al capdavall, qui colló volia ser enterrat al peu de Sant Llorenç del Munt? Per descomptat, se’n van anar perquè no hi havia prou xistorres, salsitxes i botifarres negres. D’això, que no us càpiga cap dubte. És a dir, nosaltres no som idiotes, els altres, tampoc. Coi, a veure si n’aprenem una mica.