Secció “Pinassa d’estrelles, unes quantes sextines“
Discretes i rotundes, les estàtues
reclamen altres temps, records de sàlvia,
bancs adormits i cascos de cavall.
Tots envegen mirades de saló,
però, jo vull l’íntim prec d’un roser
i guaito anhels com un aplec de cedres.
Llavors, veig garses que volen pels cedres
I la pols puja escombrant les estàtues,
en una tarda d’enyor i roser,
faig un tresor de cortesia amb sàlvia,
bo i pujant les escales del saló,
prego retorns, crineres de cavall.
Rera les branques, galopa un cavall,
camí del riu fins que es perden els cedres.
Llavors, sento el piano del saló,
com desvetlla tristeses vora estàtues,
músiques que insisteixen cels de sàlvia,
catifes de paraules al roser.
El meu cor, ara un isolat roser,
explora indòmit camins de cavall,
buscant empremtes i aromes de sàlvia.
Al vespre, flairo pinassa de cedres,
com la memòria dins les estàtues,
barrina intimitats dins el saló.
De cop, s’encenen els llums del saló,
s’il·luminen petjades de roser,
la fosca argenta silencis d’estàtues.
Lluny, un paller recorda un vellcavall
de fusta, somiant com els grans cedres,
vetllen la nit, ansiosa de sàlvia.
Prop de la matinada, rams de sàlvia,
busquen terrasses, no pas el saló,
racons furtius on tasto estels i cedres,
fins que la lluna em retrata un roser.
Reixats enllà, un furiós cavall
cavalca sempre cap a les estàtues.
Prego un roser amb ulls tristos d’estàtues,
en un saló amb rialles de sàlvia,
mentre els cedres miren un cavall.