Després de la Panadella, l’autocar va cap a Santa Coloma. A pesar de la fresca matinal, pronostico calorades. Discrimino bastanta piuladissa, un mal auguri. Naturalment, anem cap a la Conca de Barberà. Tot i així, respirem la Segarra. La primavera és la verdor que crema. Estimo l’aridesa de la Catalunya nova. Però, és clar, no abunda en raconades idíl·liques. Ben aviat arribem a Biure de Gaià, un llogarret que pertany al municipi de Les Piles. Quan el meu guia diu arri, sento flaire de sitja. Vull dir, flaire de blat i pinsos. Per sort, Els camps encara no rossegen. Els marges, sovint són suaus, el garric encara no és filferro. Anem a Sant Miquel de Montclar. El camí fa pujada, un mal assumpte. Però, el senderisme és una pràctica espúria dels pelegrinatges. De fet, Sant Miquel de Montclar és una ermita en el vessant d’un turó prou agrest. El vent i la calor no ens obliden en tot el matí. Amb tot el trajecte no és excessivament costerut. Els corriols passen per indrets molt erosionats. No m’agrada passar-hi. Temo les caigudes. Reconec que sóc un sapastre que no té remei. Avui les muses són Montse Mercader, Carme Gómez, Isabel Tapia i Teresa Lozano. En aquesta excursió, les baixes són ostensibles. Però, encara hi ha patrons de primera. Robert Vallribera i Josep Pujol, sempre amables i servicials. De seguida, Eduard Flores, el meu guia, activa el pas que puc fer. S’adona que bufo comuna derbiqueta trucada. De tant en tant, el vent eixuga suors inesperades. Imagino que els núvols fan missa galàxia enllà. Els companys expliquen meticulosament paisatges llunyans. Se’ls ha de reconèixer, són maniàtics a l’hora de torturar-nos. Com a mínim, Olga Cervantes ens deixa bé amb els seus prismàtics. Els pins són escassos, els camps de blat pinten de verd totes les mirades. Finalment, arribem a la carena. Un cop allà, el camí fins l’ermita és senzill. L’esglesiola sembla molt abandonada. Romànica o no, m’agraden les vellúries ben conservades. Poc després, arribem fins el cim. Allà, hi ha una peanya de ciment. De fet, és una monjoia institucional. En l’actualitat, ningú no sap què coi és això. De fet, qualsevol pelegrí, quan acaba el seu periple, sempre n’ha de fer una. És a dir, fa un pinacle de pedres grosses. Les pedres testimonien promeses, noves ermites. Vet aquí com pelegrinaven durant l’edat mitjana. La monjoia, jo la conec dels versos de Carner. De fet, aquest poeta noucentista, ell solet, va crear més de tres mil paraules noves per a la llengua catalana. Ara bé, va escriure per a un país que no existia. Des de l’exili, ni els uns, els catalanistes, perquè eren de dretes, ni els altres, els progressistes, és a dir, les esquerres, no volien saber res d’aquest grandíssim escriptor. Per sort, els poetes, mai no renunciem a llegir-lo. Segueix el fil de Mossèn Cinto i Maragall, la tradició. De tant en tant, es bo de repassar-lo. Té un llibre deliciós, anomenat la primavera al poblet, que és una veritable delícia. El va escriure l’any 35, tot just se li va morir la seva dona. Llavors, era a Beirut, Líban, com a cònsul honorari de la República.
Al capdavall, Sant Miquel de Montclar rep pocs visitants. El seu deteriorament subratlla com creix abandonada aquesta zona. Mal presagi quan les agonies són solitàries. En una anterior excursió per aquests rodals, Teresa Coll va recordar-me que el paisatge era molt avorrit. És clar, ella va de boscos misteriosos i fondalades plenes de daines cruspint-se gerds i cireretes d’arboç, molt romàntic. És clar, als molins eòlics de l’entorn, li falten quixots presentables i sanxopances més naturals. Que no se sentin al·ludits Paco Crespo, Edu Flores, Jaume Serrano i Jaume Sala, cultivadors de la bota de vi. Ells són els culpables del perillós augment d’alegria entre nosaltres. Sempre que puc, procuro esquivar-les. Sempre demano el traguinyol més sec. Aquesta és l’excusa. Però, en realitat, la bota té bastant de pornogràfica. És a dir, llevat d’en Sala, molt prudent en la seva ufanor, els altres no se n’amaguen gens. Vull dir de com presenten aquests envasos tan equívocs. En unes altres paraules, Són unes botes generoses i ubèrrimes. Un trago, sembla el repàs de la pitrera de la Venus de Milo. Potser, no és la imaginació de Sanxo Pança, però, déunhido. Quan baixem, caic, era d’esperar. Manel Bueno, el cap, té el privilegi d’anotar-ho. Natural, és un bon sismògraf. Isabel Tapia té més perspicàcia. Suggereix que tinc les trekking molt planxades. Quan dinem, al costat de Ciber Rat, constato com observen les muses del bosc. Les paraules de les dones, deia Graves, sempre deixen les mirades de les bruixes. És clar, una bruixa, per a un anglo-saxó, exactament no és el mateix en les nostres latituds. Naturalment, la bóta de Paco m’atrapa demoníaca. L’àpat acaba amb cava. Cinto i Loli volen compartir-la pèrdua de les seves particulars llibertats íntimes, incomprensible. Més val Gatzara prudent i postres que atraquen. Tot i així, hi ha enyorança. No trigo en saber que són les rosquilles de l’inefable Lambert.
Definitivament, les ombres ens abandonen.
A pesar de la calorada, el retorn és lleuger. Francesc Vila i Robert Vallribera, sensats per no dir llestos, aprofiten la font del poble. Jo hauria fet el mateix. Però, els audiòfons demanen que sigui encara més prudent. Tornem a la Panadella, sincerament, pesaria de llarg. Naturalment, Un altre cafè, una clara o una infusió, un panorama massa llòbrec. Tinc la impressió que les nostres sortides senderistes, cada cop són més urbanes. Sobretot quan aparquem en llocs tan emblemàtics. Antigament, quan el meu pare em portava a Fraga, la Panadella era una aturada inevitable en el nostre viatge. Vull dir, perfumats, pa de pagès o carquinyolis. Preferia Cervera, més autèntica en esmorzars. Llavors, els xistes del meu pare passaven per cultes, molt pedagògics. Saps, nen, què li van demanar els habitants d’aquest poble a Felip V? Era la seva martingala preferida. Ell es posava a riure i em deia molt cofoi. Doncs, li van demanar el mar, sí, sí, el mar , au no facis aquesta cara de beneit. Inagineu-vos-ho si us plau, tothom reia menys jo. No acabava d’entendre què cony tractava d’explicar el meu progenitor. A continuació, va dir-me el següent, encara més incomprensible. Com que eren tan burros aquests carallots de Cervera, el rei va concedir-los la universitat. Enteneu perquè vaig fer la carrera d’història? Sap greu pel meu pare, si hagués estat més espavilat, segur que sóc carnisser. Hauria sortit guanyant. Ara La Panadella, ja no té l’encant d’antany. Oimés quan pugem a l’autobús i baixem a tot drap cap al Cap i Casal.
Aquesta tarda, el barça pot ser campió de lliga, quin horror, encara més cava.