Passi el que passi, vam sortir enfortits. Tant se val improvisacions i defectes. Encert de les entitats? Fer-ho fora del període electoral. Trobo nociu que la discapacitat sigui únicament voluntat política. En unes altres paraules, un valor per a tothom no s’ha de negociar mai. Cal adonar-se en aquesta última legislatura que els partits no avancen en realismes. Les entitats han perdut protagonisme. No és un problema de retallades. És la falta de compromís dels responsables locals. Poden haver retallades, mai el col·lapse que pateix el programa. En l’actualitat, el consell amb prou feines pot tirar endavant més propostes. Els qui el critiquen, no fan política en favor de la discapacitat. Els partits haurien de fer una passa més en construir-hi. Sovint se n’obliden del fonamental. És a dir, sense entitats, la discapacitat és pastura de Serveis Socials. Una persona amb discapacitat valora decisivament informació i xarxa comunitària. En canvi, les institucions, cada cop més, resolen aquests assumptes únicament amb subvencions econòmiques. L’ajut ha d’integrar, crear exemples, valors, no pas arraconar. Les entitats volen un espai de referència perquè sinó acabem a Serveis socials. Aquí cap partit es defineix clarament. Només una força va fer propostes de govern. Quant al treball en xarxa, gairebé tothom de puntetes. En unes altres paraules, l’engranatge de l’ajuntament mana més que els partits. Sobre plans d’ocupació, ho tindrem pelut. Els mecanismes ningú els va exposar. Sabem que és una prerrogativa política. Sobre habitatges, vaguetats i bons propòsits. Amb tot Déunhido com van fer els deures els partits. Sobretot si tenim en compte les taules rodones que s’han fet entorn de qualsevol àmbit al nostre poble. Hi va haver correcció i respecte entre alcaldables. Ini, com de costum només es compromet en la gestió, molt conservadors. CiU l’ase dels cops en tos els governs que hi participa. PSC, la comoditat de l’oposició, tot i així detecta problemes. PP, bons propòsits de col·laboració. ERC ha fet deures, saben coses. Ciutadans, un alcaldable versat en aquests temes, renya massa. Junts, entusiasme i ganes de participar-hi. Veïns, un gat escaldat amb experiència. Particularment, honora haver treballat amb Carme Mascarell. Hem tingut molta sort amb aquesta regidora del programa de la discapacitat. Tacte, compromís i sensibilitat, mai no ha faltat en cap dels nostres actes. M’hauria agradat un aplaudiment ben fort per a ella. Exactament tan fort com el vaig fer per als voluntaris. La presència del públic, una demostració que el 10% de la població sap que és diferent. Però, perfectament podem decidir alcaldes. Els aspirants, bàsicament, es redueixen a dos, els grans de l’esquerra. El PSC, actualment a l’oposició, és l’únic que va comprometre’s obertament. Ells ja parlen d’un departament de discapacitat. Els altres ni fava. Els comparses, ciutadans i sobiranistes han de decidir. Ja no n’hi ha prou amb participar-hi. També Junts i veïns no es poden descartar si el mapa local es fa italià. El govern actual, en matèria de discapacitat, ha gestionat, no pas governat. El seu èmfasi ha estat Serveis Socials. Quant al programa de la discapacitat han fet el que toca Però, les entitats hem reculat. Un exemple de mostra que desgraciadament em toca. Durant el tripartit, segona part, va fer-se la plaça 8 de març entorn de la fàbrica de Can Bertrand. Molt bonica, un encant d’autonomia personal, talment com predica amb encert Xavier alegre. Això sí, es cecs, quan hi anem sols, ni pruna. Hem tingut una excel·lent repetició en el cas de la remodelació de la fàbrica de les Tovalloles. Persones enteses en mobilitat i accessibilitat ONCE no donen crèdit en aquesta atzagaiada urbanística. Amb la remodelació de la biblioteca Roig o la de la Plaça de Catalunya, pronostico els mateixos resultats. Jo ja tinc clar que els partits grans, política vella, no fan una ciutat per a tothom. De qui és la culpa? Prou que els partits s’ho callen. No són capaços de controlar serveis tècnics, ni implicar-se amb usuaris i entitats. Tan trist com tot això. Dos aspectes inquietants del debat. En precs i preguntes, només hi va haver reflexions i queixes. Qui fa preguntes concretes, participa d’un debat. Per això, les entitats són un valor imprescindible. L’altre aspecte infame. Us heu fixat com la logística sempre va coixa? Vull dir, aneu on aneu, els micròfons sempre fan figa. En efecte, no és el llenguatge de signes, allò que és peremptori. L’important és com les institucions creuen tan poc en el públic. Cal que els partits, quan manin, se’n preocupin. Certament, som una ciutat referent en qüestions de discapacitat. Ara bé, les entitats tenim un compromís ben ferm. Si en el nou cartipàs no es mou fitxa, pensem ser bel·ligerants. Senzillament, no és cap postura gratuïta, és un problema de dignitat.