La poesia és una veu que sempre ens busca. (Pere Rovira)
Fem una excursió a la Trinitat. Una ermita que corona Sitges des d’un turó. En efecte, vaig amb Llorenç Saladrigas. Quan esmorzem, un pica-soques escombra deixalles del meu pa de pessic. Sospito que li fa més gràcia l’entrepà de pernil del meu company. Ell m’ho diu amb suavitat. Procura no fer gestos bruscos, em demana. Explica una sessió d’audiodescripció memorable. L’ocellet ha de tenir molta gana per perdre’ns el respecte. Fins i tot el perdulari pica la meva bóta. Estem parlant d’una au d’una grandària com la del meu dit gros. Sempre pot dir als seus congèneres que fa de polissont en la bóta d’un elefant camí de l’ermita. Surrealista, però, no se n’allunyaria de la veritat, oi? Vet aquí, la sort d’haver un amic taciturns. En unes altres paraules, si us enreda, vol dir que en sap.
D’altres vegades, som mitja hora vora el rajolí d’una font perduda. Tard o d’hora, la seva cantarella assossega qualsevol inquietud. Un cop, recordo una ventada inesperada a Sant Segimon, al Montseny. Aquesta fou terrible. Va ser en una castanyeda, assegut sota un roure. El brogit de l’aire i les castanyes caient, encara les sento. En un quart d’hora, cadascú, fins i tot jo mateix, havíem arreplegat un parell de quilos. Fou un espectacle intens, molt íntim. Per descomptat, Ester Fornells feia de locutora. Va ser la primera excursió que vaig fer amb ella. De seguida, vaig descobrir que era una bruixa plena de males puces. Al grup de muntanya ONCE, les bruixes s’amaguen més discretes, però, ho tenen cru davant cegos, lloscos i sord ces. Quan les excursions són entre setmana, passen coses així. Si feu periples dominicals, les sortides pinten massa urbanes, gairebé exclusivament terapèutiques. Si no us voleu trobar amb ningú al bosc, no hi aneu els diumenges. Quan els excursionistes volem un bany de natura, sovint exigim també intimitats. Feu-me cas, si us agrada el rugbi, els diumenges aneu a veure la Santboiana. Si sou més exigents, l’USAC de Perpinyà, les catalanetes d’allà dalt, són una monada quan xerren gavatxo. S’ho prenen molt en sèrio quan canten l’estaca, de Lluís Llach. Al capdavall, és l’himne oficial d’aquest club esportiu de la Catalunya Nord. Quan arribeu a un bosc i el veieu tan concorregut, tinc complex de Cosmocaixa. Com a sord cec, quan vaig a un parc i sento l’autopista, la natura em sembla un xiste. De veritat, no vull ser un aguafiestas. Com a poeta, trobo intolerable que bellesa i bondat no siguin un discurs quotidià. De fet, hauria d’estar curat d’espants. Quan vaig visitar per primera vegada Montmartre, el seu cementiri, vaig flipar pepinos. En aquella època, l’autopista ja passava per damunt de la tomba de Baudelaire. Com que m’ho vaig prendre molt bé, a la tarda, vaig dedicar-la a una sessió de porno en blanc i negre al Pigalle. No vaig entendre gaires coses, però, es veu que la vista va xalar de valent. En canvi, el brogit de la flora i fauna del bosc, és un miracle quan el gaudim. Com els submarinistes que són hores i hores sota l’aigua, esperant que les balenes facin un rot, Déunhido. Entre un roure centenari i un faig, d’estirp senatorial, Edu Flores, Jordi Rovira i Francesc Vila disserten sobre el verdet d’aquests exemplars. El fullam encara no ha caigut. Les ombres del bosc són llargues, el sotabosc esplèndid. Hi poseu un pontet de pessebre i us vénen versos romàntics, d’aquells que us adormen quan voleu gatzara. Aleshores, penseu que el silenci també és terapèutic.
Entre altres coses, perquè desapareix de ciutats i muntanyes a una velocitat supersònica. Naturalment, el soroll que no és natural, quan el registrem, rares vegades el considerem una agressió. En canvi, els sords i els sord cecs, flipem davant la inconsciència del proïsme. Vull dir amb el brogit gratuït que escoltem. Amb totes puc assegurar que si assaboriu el silenci, els psiquiatres serien més pobres. El bosc de la Grabulosa ja el conec de diverses excursions. Quan trobeu una massa forestal tan imponent, sempre penso en miracles. Per què serà que els arbres ens tranquil·litzen? En canvi, els paisatges àrids, sobretot els capvespres, per què calmen? En el cas de persones amb dificultats sensorials severes, aquestes últimes afirmacions, perfectament les corroborem. En efecte, les ombres d’un bosc les sentim amb un pes íntim extraordinari. Ens ho diu un cos que sent en plenitud, fa recular fatiga en la fresca d’un racó. Quan es tracta de l’ocàs en la llunyania, aleshores, heu d’escurar la llum quan s’ofega en l’horitzó. D’acord, no gaudim la mateixa llum, no ens emocionen els mateixos matisos del color. En unes altres paraules, un món sense ombres, no fa créixer la paraula. Jo ja sé què és un taronja d’en MIR, inclús un, verd de fulla de nesprer d’un Gimeno, no importa. El paisatge, la pintura, donen pistes perquè jo caci paraules, és així de senzill. FA molt de temps, vaig poder escoltar un llibre fantàstic sobre la importància de l’ombra en la nostra existència. La tesi de l’escriptor, un japonès dels anys trenta del segle passat, teoritzava sobre la negativitat del color blanc. La seva dissertació sobre les latrines enmig dels jardins de les cases dels seus compatriotes, exactament, no eren fricades. La penombra, la importància de veure flors abans d’ablucions i alleujaments per a relaxar-nos, el paio ho argumenta Déunhido. Comptat i debatut, Les ombres com les coloraines d’una posta de sol, només necessiten comunicació, el somriure d’un afany. Com Francesc Vila, preocupa el descens de guies en aquestes passejades muntanyenques. En canvi, el tràfic de xocolata, després de dinar, m’agrada que sigui clandestí. Quant a la pegada del vi de la bota d’Edu Flores, irremeiable la seva dolçor. Quant a la Jorgina, em temo el pitjor. En excursions pròximes, segur que porta la flauta. Sap greu pels poetes de la cordada, tindrem competència. Amb tot és un tresor que vingui una xiqueta com aquesta. Com a cloenda, una joia imprevista. Per primera vegada, m’adormo en un autobús en el retorn cap a Barna. Desgraciadament, no han estat els versos d’Aleix de Ferrater. Té mèrit, des de l’eternitat, Eugeni encara xuta amb el seu humorisme.