Blog Detail

Si una veritat és cultiva, pel cap baix, és admirable. Ara bé, si la veritat no ens penetra, és difícil compartir-la. De fet, els éssers humans, sense comunicació, poca cosa construïm. Vet aquí, el paper galdós de la discapacitat. Tota la seva història és una marginació que pugna per no ser-ho. Només cal advertir el llenguatge que usa. El meu llibre Grans abans d’hora em permet aquesta reflexió. Víctor Dalmau és un síndrome de Down. Llufes PicaFlor és un xiquet amb vista curta. Ambdós tenen en comú que viuen i juguen al mateix carrer. Ni tan sols tenen una edat que els apropi generacionalment. En canvi, les seves diferències els apropen. Hi ha paisatges, gustos i inquietuds. Però, és el temps el qui aproxima diferències. De seguida, ja no s’hi troben còmodes amb els altres. Aviat comparteixen jocs i tardes. Ni l’un ni l’altre es queixen de les seves limitacions. Quant a les incomoditats i les urbanitats obligatòries, decideixen obviar-les. Davant les dificultats, remen plegats. Les mancances de l’un, les supleix l’altre amb tot els recursos possibles. Expliquem-nos amb ponderació. Quan Llufes ha d’entrar en un lloc a les fosques, Víctor sap que Llufes no s’hi veu. Els altres també ho saben. Però, és una persona amb síndrome de Down qui no dubta en guiar-lo. Quan Llufes PicaFlor fulleja un Spiderman, Víctor Dalmau se n’interessa.  Només Llufes PicaFlor imita amb veu les onomatopeies de les vinyetes. Llavors, els jeroglífics són accessibles per a un nen amb síndrome de Down. Mai no hi ha cap retret, cap exclusió, tot es comparteix. El món de les persones diferents també aporta inesperats vincles, nous aprenentatges. Tot i així, cal remarcar un fet que ja no és insòlit. Dit i fet, La ficció, la realitat i l’escriptura, ens enfronten a una paradoxa inversemblant. Mentre l’escriptor crea Llufes PicaFlor, Víctor Dalmau ens deixa definitivament. Quan ho sé, un cop més la discapacitat es confirma com a invisible. Si jo no fos una persona sord cega, dubto que en parlés de la’ltra. Precisament, la vida que meno, me’l fa visible tothora en la meva memòria. Les persones que vivim des de la discapacitat, aprenem a percebre el món d’una altra manera. Entre els disques, la solidaritat no solament és un deure. Ras i curt, la compartim des de vincles ineludibles. En la mesura en què volem ser autònoms i viure en xarxa, compartim problemàtiques que no ens són estranyes. Tot just un sord cec aspira a ser escriptor, vol reintegrar-se, ronda el record de les seves rialles. Naturalment, la memòria és selectiva, més sàvia del que ens creiem. Els hàbits a què em sotmet la discapacitat, fa créixer el personatge de la infantesa. En canvi, dins l’univers de la meva literatura, sorgeix potent. El passat  se’ns fa present, gràcies a aquests miracles.  Quan estàvem plegats, sempre es posava al meu costat. Sobretot, quan el seu germà, volia mocar-lo.  Llavors, tant ell com jo, ens mocàvem amb els dits. Sospito que ho fèiem perquè teníem habitualment problemes respiratoris. Quan no era una al·lèrgia, un constipat. Com que ell veia que jo ho feia, no hi veia cap dolenteria. Al capdavall, també tots són diferents. En canvi, el seu germà, un vailet deliciós, només volia imposar-li urbanitats imprescindibles. Anys a venir, sabria que mocar-se amb els dits, també es pot dir fer el setze. Sap greu que molta gent se’m queixa del meu llibre, perquè ha de fer servir el diccionari. En canvi, a mi, disculpeu-me, senzillament, em diverteix. Aprenem a callar, quan els matisos ens ensenyen. Per això, la discapacitat és massa invisible. No ho dubteu pas, la discapacitat aporta el matís de l’emoció, abans que la raó. Com que l’emoció és efímera, vet aquí perquè em queixo d’aquests ostracismes. En unes altres paraules, la sord ceguesa em fa tastar prou bé aquestes veritats. Vet aquí, perquè l’escriptor rescata la tendresa de Víctor Dalmau.