Sóc a Miró Batllori. A punt de creuar el pas de vianants. Vull dir el que va de l’entitat financera fins la botiga d’electrodomèstics. Un senyor em toca el braç i em convida que passi. D’ençà que vaig amb bastó de coloraines, és el primer que ho fa. No us imagineu la seguretat que endreça. Ara bé, dubto molt que ho sàpiga. El bastó de coloraines indica que sóc un sord cec. Per tant si veuen els usuaris que no moc fitxa, és perquè no sento prou. Per això, qui m’ha tocat el braç ha fet bingo. Fa dos dilluns vam fer el Dia Internacional de la sord ceguesa. Concretament, el 27 de juny, l’endemà es va celebrar el dels gais. És curiós, quan més valors defensem, més invisibles ens tornem. Vet aquí, el galdós paper dels dies internacionals.
Com a sord cec, ja ho assumeixo. Però, que el Parlament tiri endavant una llei contra l’homofòbia i la societat segueix igual, vol dir que alguna cosa no rutlla. Ho exposo com a botó de mostra. El meu país calcula uns 1500 afectats de sor ceguesa. Molts d’ells, són persones que no saben que és la dignitat humana a causa dels seus límits sensorials. Gairebé tota la jornada és una diada de reflexió sobre la nostra situació.
Fixem-nos-hi.
La Generalitat només es fa càrrec de set implants coclears l’any per a tots els nostres usuaris. En canvi, el govern de Navarra atén totes les demandes d’aquests afectats. Com que no ens veiem, ni pintem gaire, poca cosa a dir-hi. Ara bé, Si les entitats i el govern ni tan sols són capaces de prometre una campanya per què el públic sàpiga del nostre bastó, això ja són figues d’un altre paner. Com de costum, el tema corre a càrrec dels mateixos afectats, originals, oi? L’any passat, una petita entitat va encendre aquesta campanya. Enguany, la taca es fa més grossa. Però, és insuficient sense la col·laboració de l’administració i les entitats afectades. Crec que la Generalitat hi ha de posar coll i barres. La pèrdua de l’oïda no és una broma qualsevol. Té unes despeses socials enormes que només quantifiquen afectats i familiars. Aquí manaies i comptables caldria que no ignoressin. Diuen que hi ha més transparència, però, allò que volen els usuaris són regles més justes davant la gent més vulnerable. Una campanya de sensibilització sobre el per què portem un bastó de coloraines, no vindria malament ningú. El descontrol sobre el brogit i la supina ignorància sobre els efectes més nocius sobre el deteriorament de l’oïda fan la resta. Quan es tracta de corregir, els danys, gairebé sempre són irreversibles. De debò, no sé pas com tirem endavant la higiene dels valors. Les campanyes indiquen vigors, apleguen afectats i arrelen xarxes. Després, les institucions s’adonen de la gravetat de la qüestió. En tot cas, des de l’activisme cal bellugar-nos.