L’últim cop que el travesso és el 11. Déu meu, com passen els anys a mesura que els col·leccioneu! Llavors, fa un any que m’han operat d’una angina de pit. Poca cosa, un parell de baipassos. Una llarga convalescència, gairebé un parell d’anys. Vull dir molt de repòs i poques sortides de caire muntanyenc. Quan reprenc els meus periples excursionistes, hi ha un trajecte Molins de Reifins Martorell pel curs Esquerra del riu. Naturalment, fins el pont del Diable. Ho faig en compañía d’un jardiner, expert en orquídees. Mira que tinc amics friquis en tota mena d’estris, cotxes, segells o calçots. Aquest és de plantes absolutament enrevessades. En canvi, no en tinc cap expert en senyores per tal que m’atresori. Així vaig per la vida, de poeta i caminaire, tota una cucaña. Per cert, qui m’acompanya, és un amic no gaire xerraire. Però, en aquella excursió explica com flota un cavall mort riu avall. Hi havia també un carro mig enfonsat. Molta gent contemplant l’estrany succés. Un parell de diez abans, les pluges havien atorrentat les riberes. Sembla que la cosa venia de les tradicionals fires de la Candelera. Sovint hi van pagesos ben guarnits. El carretó amb cavall, tot just travesa una tumultuosa riera, tomba i s’enduu tot avall. Per sort, els viatgers salten a temps i no pateixen la dissort dels animals. Com eren lligats, no van poder deseixir-se’n del corretjam. Tot plegat, sembla que fa bastanta impressió. Llavors, duc la imaginació cap a la poesia. És a dir, com que haig de fer molta bondat, faig versos. D’acord, sóc molt ruc, però, no sé espabilar-me millor. El cas és que gaig una sextina, un poema molt enrevessat, molt del gust dels trobadors provençals. Si fa no fa de l’època dels nostres comtes-reis, vet-ho aquí com el rescato. Vaig titular-lo Passeig de primavera.
L’oreig agita foscos tamarius,
vora les aigües brutes, cap alosa
m’acaricia, jo busco converses,
filant enyors en menudes orquídies,
vestint mots de ginesta i remolins,
que enredin vells camins, bonior enllà.
Fosca endins, sotjo sentors més enllà
D’un cor ferit, illot de tamarius,
llera blanca, neguit de remolins,
tastant l’amor tot just salta una alosa,
bressant desigs d’amagades orquídies,
cercant respir en les nostres converses.
Quina pau llesquen aquestes converses,
a frec de riu,com romanços enllà,
el nostre passeig ronda les orquídies,
vora talussos de vells tamarius,
sentint com alça el vol la tendra alosa,
calmant inquietuds de remolins.
Conta com veu gropes als remolins,
cavalls flotant al riu entre converses,
carícies perdudes d’una alosa,
camins que perseveren més enllà
del somni, retallats en tamarius,
cosits de merles i esquitxats d’orquídies.
Prego racons amb fatigues d’orquídies,
fonoll i menta, secrets remolins,
asclant el meu desig de tamarius,
reclamen súpliques, dringuen converses,
on els amics inventen més enllà,
pètals endins, melangies d’alosa.
Intimitat d’espígol, brum d’alosa,
la mort de tres cavalls, taüt d’orquídies,
humil avís de caminants enllà,
no troben pau tot desfent remolins,
mentre desfem senderes i converses
i un bernat creua trencats tamarius.
Passejo endins grans remolins d’orquídies
i, enllà del viaducte, els tamarius
granen converses tot vestint l’alosa.
Com veieu, en aquella ocasió, el riu era més tumultuós. Per tant, el record és més vigorós, fins i tot per a una persona amb dificultats visuals. Sóc conscient que la sextina és de caire negatiu, un pur exercici de versificació, pel meu gust, massa impune. Creia que no era capaç de fer-ho. En tot cas, les llargues convalescències, si t’hi capfiques, alguna cosa surt. Però, en l’excursió d’aquest divendres passat, el sol, és el millor de l’any. Els incidents són els ahbituals d’aquests casos. S’esmorza amb rapidesa perquè ens esperen a l’Enrajolada. Tot gràcies als bons oficis de Cebrià Vicente. L’home com que coneix les flaques d’Àngel Mas, lo cap de la cordada, li pren les nous que volia degustar. En Cebrià és una centella, coneix molt bé els borinots d’Olesa, són insofribles. Amb tot millor no encendre les disputes pobletanes.
Prou aviat arribem al pont del Dimoni. El riu va mig buit, la jornada és suau, per bé que el cel sembla enteranyinat. En tot moment,l’excursió és imposible que sigui prou rural. Vull dir que els roncs dels motors no ens deixen cap estona de silenci vegetal.
Com de costum, els museus de la dipu tenen el mal rotllo de no oferir cadires. No sé pas per què, em marejo. Potser la calefacció o una baixada de tensió. El cas és que haig de sortir per prendre aire. El Museu, la gent de l’ACIC, ja el coneix de quan el van inaugurar en format táctil. Llavors, hi va manar Neus Salvat, José Ángel Carrey i jo. Llavors, ja la cultura dempeus, per sistema és un error. Si algú es cansa, la gent asocia saviesa amb cansament. La cultura s’ha de rebre asseguts. Sense reflexió,no s’arrapen idees lluminoses. Amb tot l’Enrajolada de Martorell és una proposta cultural potent i original. Com de costum, burgesia que aposta pel valor afegit. D’acord, la cerámica no són quadros, ni pintures. Però, la bellesa sempre és un esforç col·lectiu, un imaginari concret que transmet més enllà. Després, el restaurant va ser una olla de grillsprou estufada. Gairebé una vintena de persones entorn d’una taula prou provista. Van servir-nos ràpidament i servicial. De fet, diría que va ser el millor. Pels postres, Àngel Mas, al meu costat no se li va acudir una altra cosa que demanar una mica de flam amb nata. Com veieu, en qüestions d’etiqueta, la gent d’Olesa en sap un niu. A poc a poc vaig entenent la gent d’Esparraguera, els pbobres,Déunhido com aguanten. Vaig tenir el bon sentit de no prendre gens da’lcohol, ni begudes amb gas. En efecte, vaig esquivar perfectament totes les onades republicanes, de caire mig anarquista. Ho reconec, tolero malament que toquem la corrupció en havent dinat. Preferiría temes més modestos i trivials. Però, el poble, últimament, sembla massa esverat, què hi farem. Quan ens retirem, àngel Mas recorda que tenim una montserratina. Déu meu, espero que amb el virolai, pentinem millor.