Em plau sentir com els nostres cargols
pengen la closca quan pugen la taula
de l’hort on creix perfumada la menta.
De sobte, sento un crit des d’un balcó,
algú xiscla content com les maduixes
les rega un sord cec amb la seva mànega.
Quan ens arrecerem vora la mànega
d’aigua, el fang diverteix els cargols,
no falla, corren cap a les maduixes,
més golafres que bojos cantant taula.
De sobte, cau un davantal del balcó,
i algú es mareja flairant brots de menta.
Per sort, veig les formigues trescant menta,
saben prou llestes ser lluny de la manega,
mentre la ràdio lluny del balcó,
llesca cançons perquè només cargols
i sord cecs tastin silencis de taula,
enquimerats amb les seves maduixes.
Tothom fa festa amb aquestes maduixes,
bèsties i persones pengen menta,
prou contentes entorn d’aquesta taula
de terra negra amb aromes de mànega.
Així fem rams perquè els nostre cargols,
facin estrelles d’enyor al balcó.
Encara sento cançons de balcó,
tot just mastego xiclets de maduixes.
Per sort, la iaia ja no bull cargols,
avui fem pasta amb gallardets de menta,
enmig de tanta calor sense mànega,
hi ha enciam amb brins de ruda a taula.
Per sort, resta encara molta taula
buida perquè la gent faci al balcó,
un pensament de bon rotllo fet mànega,
bo i fent després un cistell de maduixes.
Mentrestant, tots plegats fem un tè amb menta
i trens elèctrics pels nostres cargols
En un balcó refrescat per la mànega,
sé que us agraden els cargols a taula
amb estovalles de menta i maduixes.