Blog Detail

  • Home
  • Qui jutja els jutges?

Qui jutja els jutges?

Tot l’assumpte és la falta de llibertats col·lectives del poble. La resta són falòrnies. La sobirania española només admet una regalía anomenada autonomia, la fragilitat de la qual se la pot carregar qualsevol partit. Totes les nostres iniciatives, o les retallen o TC. Arribats fins aquí, persisteixen greuges o humiliacions. Catalans emprenyat, desafectes o separatistes construeixen un relat d’exclusió. Quan és més alambinat, som molt o massa catalans, quasi o gens espanyols i murgues per l’estil. En realitat, sempre que poden furten drets polítics. Tant se val que siguin les corrides de toros o la pobresa energética.
Deixo de banda el sidral d’aquesta semana pasada. Les elits hispàniques no toleren que la política sigui fora dels parlaments. Per això, ara encunyen el rotllo de la radicalitat tan desfermada. Fins i tot els comuns s’adonen que la radicalitat és exclusivament democrática, al·leluia! Puc entendre que sobiranistes i unionistes només hi vegin encenalls electorals. Si el carrer pertany a fiscals i tricornis, els jutges perden autoritat popular. Naturalment, el poble és l’únic que lluita contra el sectarisme dels partits. Per això, el referéndum aplega i simplifica posicions. Tant se val si són del bloc nacional o espanyol. L’important, les úniques garanties, és el debat. Un vot, abans que independencies, garanteix convivencies. Convindrem tots que si es fa el referéndum, només eviten la caiguda de Rajoy els partits que li donen suport. Quan un govern atia tot un poble contrael TC, el pacte per les institucions s’ha acabat. Si tot el llenguatge polític del PP són tribunals i guàrdies civils, la legalitat catalana és la seva gent. Les llibertats col·lectives minoritaries, qui les empara? Ja se sap, el relat espanyol sempre s’acaba en jaleo en la calle.

Naturalment, la gent va tipa de tanta farsa. Catalunya no s’ha d’encaixar, és més simple, ha de decidir democràticament. Encara que disgusti, la majoria inde és un fet, té l’exercici d’un mandat parlamentari. D’acord, tan dèbil políticament com vulgueu. Ara bé, si es fa fora de la llei amb el 48%de la població catalana que ho ha votat, quin crèdit té la legalitat constitucional? A més a més, Rajoy encara és més débil políticament i fa coses que no es va atrevir quan tenia majoria absoluta. Hanna Arendt deia que l’antisemitisme, gràcies a la història, és un concepte polític. Al capdavall, totes les persones busquen el diàleg perquè faci créixer veritats. Si no fem aquesta filosofía de la comprensió dels altres, el conflicte continua. Els socialistes catalans sempre neguen que hi hagi anticatalanisme a Espanya. Creuen que els drets individuals van per damunt dels col·lectius quan es tracta de drets democràtics dels pobles. Com a persona d’esquerres, els dono la raó. Però, tenen un problema, la internacional sempre es canta en castellà. Em sap greu perquè crec sincerament que s’equivoquen. Jaurès, el socialista més gran que ha tingut Europa, mai no va ser un antisemita. Ara bé, sabia que l’antisemitisme era un concepte polític, naturalment, ell sempre va deplorar-lo. Per això, va perdre l’acta electoral a les acaballes del cas Dreyfus, vet aquí perquè l’admiro. Sense voler, el sionisme va créixer així, llavors corria l’aurora del nou-cents. El poble francés era democràtic i alhora antijueu. El poble espanyol és democràtic i alhora anticatalà. Així, els gavatxos van perdre la III república. Els espanyols sempre necessiten aldarulls a Barna perquè espabilin. Són dos estats nacions molt semblants a l’hora de vendre gat per llebre. Els uns viuen de la grandeur, els altres d’un ministre d’economia, més viu que celtibèric, que ens diu que si oblidem consulta, afluixa pasta. No ens enganyem pas, tenen un nacionalisme que exalta jacobins irreductibles. Per això, l’oposició constitucionalista sustenta Rajoy, corrupció inclosa. D’acord, els indepes són un problema. Però, donem solucions. En canvi, el govern central ni soluciona emancipacions,ni set-cents pujolets que desacrediten. Ei, sobre pujolets tots hispànicament hi entenem, però, no hi reaccionem igual, oi? Per això, els desgavells d’aquesta índole es resolen quan el debat es simplifica en les urnes. Sincerament, som-hi.