Per què persones cegues en una pinacoteca de pintura? Doncs, perquè veure no és exclusiu de les persones que hi veuen. Manel Plana m’ho fa endevinar amb els carbons de Rembrandt tot just endrapa. Té una gana de llop, però, no li dic res. Exactament, tinc la mateixa gana que ell. Però, em reprimeixo, sóc un enze prou educat. Aquest paio pinta coses que els altres no s’adonen, insisteix el meu amic. Quan pinta la boira, la tristesa o el cel d’Holanda, només li cal una mirada i llestos. És clar, la tècnica només la tenia ell, un geni. És a dir, el cel d’Holanda el pinta amb un núvol que corre bo i insinuant el vent com bufa. Aneu-li darrera d’aquest pintor que mai no va creure’s que era un artista. Si el meu amic pintor d’aquarel·les comença així, el matí promet. El que no promet gens ni mica és l’escàndol que fa el meu estómac. Em fa patir tanta gent aplegada, massa expectatives. Potser si em fotés un parell de donuts, seria prou amable. Però, Àngel Mas i la seva gent sempre donen bon rotllo. En canvi, jo crec que la meva gent pot sentir, pot accedir, sinó a partir dels colors, segur que fa sensacions i sentiments a partir de la paraula. Hume ja ho deia, el gust és una opinió, la veritat és un judici acceptat per tothom. La filosofia sempre ajuda a l’hora d’escatir de què parlem. En gastronomia també, però, ai las, no toca. El programa d’avui era singular. Mir, Rusiñol, Nonell i Gimeno esventats pel Manel Plana per a la gent de Persones de capacitats diverses. Crec sincerament que cal lluitar contra les obvietats quan tractem tradició i pintura catalana. Sense aquests artistes, un Dalí, un Miró o un Picasso no haurien estat el mateix. Oi més quan la cultura espanyola se’ls ha fet exclusivament seus. L’important és que la nostra mirada tingui tradició pròpia. La cultura mai no és un dipòsit d’inquietuds i necessitats gratuït. Després, la llepolia era la vida quotidiana dels escolanets que canten a la basílica. Montserrat quan es posa així, senzillament és irresistible. En un parell d’anys ja he pujat quatre o cinc vegades i el Virolai de Mossèn Cinto sempre em desballesta. Hi érem vora trenta persones, l’entitat va haver de dir prou. És clar, visites insòlites no se’n fan cada dia. Tot i així, la pintura per assaborir-la, demana glops entre vuit i dotze persones, més, destaroten la concentració. Les persones enteses en accessibilitat cultural hi coincideixen. Ara bé, Manel Plana té la rara habilitat d’un entusiasme forassenyat i una passió que atrapa. Us ho dic jo que Àngel Mas me l’ha posat de referent. Es capaç d’aparcar un cec en una bacallaneria per tal que ell pugui rostir-se amb un quadro dels seus mestres preferits. De veritat, aquesta manera seva de fer em calma. Com a guia és un belluguet insuportable. Com a pintor, ja és una altra història. Vull dir que fa veure allò que vol. Quan s’encaparra amb els grisos de Rusiñol, és incorregible. En tot cas, Don Santiago va ser un artista més que considerable. El creador de l’auca del senyor Esteve és un dels grans talents modernista del nostre país. No me’n cansaré mai de destacar-ho. Com a creador, era un cas en tota regla. La seva inquietud era tanta que en un llibre d’aforismes i mals pensament, va escriure aquesta perla. La poesia és com les vànoves, quan més brodades, menys abriguen. Jo que sóc poeta, no em sap gens de greu, li haig de donar la raó. Els bohemis de la seva època, si tenien talent, tard o d’hora, hi deixen rastre. El nostre modernisme en pintura és un esclat considerable. Vam preparar aquests quatre pintors amb la idea de donar una visió ben vestida. Ens deixem Nonell i Gimeno perquè els horaris se’ns tiren al damunt. Mir i Rusiñol representen l’esperit optimista d’aquella època. En canvi, Nonell i Gimeno, tot el contrari, representen dramatismes que encaborien. Per sort, la pintura mai no és senzilla, ni tan sols quan es fan cromos. Quan sortim del museu, canviem l’aigua de les olives. De tant en tant, sobre pròstates rovellades fem bona literatura. De sobte, dem una cursa vertiginosa cap a les dependències de l’escolania. Àngel Mas té sorpreses d’aquest calibre. Sentir i veure com s’espavilen aquests xiquets en la vida quotidiana Frapa. A pesar del que digui Ester, la nostra guia, aquests minyons són uns privilegiats. Entre altres coses perquè el seu ofici també és el meu. Flipo que cada alumne tingui al seu abast un piano i fusta arreu. L’assumpte de la fusta no és exactament la insonorització. És una cosa més imponent. Per exemple, un sord cec com jo viu el miracle de sentir gairebé perfecte. La professora, però, també canta humanitats de les criatures. Els seus dèficits, els seus conflictes, etc. Naturalment, la humanitat també eclipsa centres de tanta exigència cultural. Quan anem a sentir el virolai, tenim preferència. Ho fem en un lloc de somni, en primera fila. Particularment, una persona sorda com jo. Gràcies als audiòfons, certament molt matisats, em permeten una banda d’aguts més que notable. Dit i fet, en el transcurs d’una d’aquestes sessions, l’emoció passa com un tsunami. És el de sempre, la infantesa amb àvia Andrea i les seves pujades amb els seus germans murcians. Les excursions amb els companys cecs i les escapades íntimes per aquets rodals. El poema de Mossèn Cinto sempre us fa volar. En l’actualitat, potser és un tema patriòtic. Però, en realitat, és tota la meva tradició familiar. No he estat gens religiós, però, la Moreneta forma part del nostre imaginari. No és un tema estrictament de creences, sinó més aviat és una xarxa de vincles plenament lliures. Montserrat ens fa fills d’una terra que ens fa persones. Després, quan dinem, la gatzara és extraordinària. No hi ha manera de fer callar ningú. A l’hora del cafetó, els decibels augmenten d’alegria. Només els gossos pigalls tenen l’urbanitat que cal. Els pobres porten un fiasco de mil dimonis en veure que Montserrat ja no és el que era. Espero que Nonell i Gimeno puguem tastar-los dins l’entusiasme del nostre aquarel·lista. Quant al virolai, abarateixo les emocions. No sé fins a quin punt puc tolerar tants canvis climàtics dins la meva pell. Bromes apart, pujades com les d’avui no són habituals, aquestes són les que il·lusionen. M’ha semblat magnífic que la pinacoteca permeti tocar estàtues i ceràmiques. No entenc que museus de tanta categoria no facin rèpliques de les peces més significatives. Una estàtua de Manolo Hugué o de Josep Llimona, haurien de ser d’ús corrent en la nostra tradició museística. Poc després, els comiats són llargs i neules. Es nota que s’acosta Nadal, oi?
