Gore Vidal afirma que rera el nacionalisme s’amaguen els pitjors poca-vergonyes. Sovint em demano com és que en els altres ismes no se n’amaga cap? No són rares aquestes opinions tan capcioses entre gent d’esquerres. Oi més quan passem plana a l’època Pujol i el Tripes. Naturalment, govern i oposició es pinten si fa no fa amb diverses inclinacions catalanistes. Per descomptat, tot ha estat un oasi mentre els indepes són minoria. Encara més quan la pàtria és mal vista. Ara bé, quan hi ha majoria indepa, l’assumpte sembla que fractura. No ens enganyem pas, el discurs espanyol sempre tolera ignorant diferències. Vet aquí, perquè la seva pàtria no cultiva convivències. Quan pugem a Brusel·les , ho fem contra un 155 d’una arbitrarietat infame. Per a mi, la pàtria espanyola són els guàrdies civils fent feina que no toca. En canvi, el patriotisme té sentit mentre és altruista. Per això, molts partits democràtics i sindicats del país el befen. Per exemple, la pàtria és sentir com Paco Crespo i Edu Flores fan tertúlia. Ho fan per l’autopista en una camioneta França amunt. Darrera hi anem Maria, Teresa i jo. De fet, sovint hi posem cullerada en la conversa. De vegades, es passen al castellà amb una normalitat admirable. El to, les bromes, la info, indiquen paisatges i espais propis. Tant l’un com l’altre respiren compromisos. Potser l’un és més innocent que l’altre. En canvi, jo crec que la innocència els atrapa. Quan l’amistat ve del camp de l’altruisme, mai ve sense pessics d’innocència. En tot cas, hi ha una empenta, unes conviccions. Ningú no fa cap afirmació d’allò que vol. Edu és més impulsiu, el seu entusiasme és d’una generositat inacabable. En canvi, Paco Crespo és més reflexiu, sempre busca la serenitat davant del dubte. Senzillament, fan coixins de civisme i solidaritat. Recorden el Tolstoi més indòcil i pacifista. Segons paraules del gran rus, els canvis socials els origina la gent que sofreix, no pas la que fa sofrir. Sembla una banalitat, però retrata, oi? Per això, de seguida hi ha confiances que atresoren bon rotllo.
Les dones tenen una pasta diferent. Tothora, Discretes i eficaces defugen ser un segon plat. Tendres i entusiastes prenen protagonismes. Tot just esmorzem, abans de la mani, els pinten una senyera a la galta. A més a més, Maria duu una estelada. Sens dubte, ella és el nostre pal de paller. Sobretot perquè ens orientem. En una mani és important no perdre-s’hi. Els homes són més intrèpids i no paren en cap moment. Les dones s’apinyen més. És clar, transportem una bandera i un bastó blanc i vermell. Naturalment, els disques aquí som una excentricitat. La veritat, no hauria de ser gens notable el fenomen. D’una manera o altre fixo la penya amb el meu bastó. Per sort, no fa gaire fred al Parc del Cinquantenari. Ara bé, el vent és gèlid. A poc a poc va penetrant dins els nostres ossos. La gernació és enorme. Metros col·lapsats amb validadores gratuïtes. D’improvís, establiments gastronòmics esverats. Comptats i debatut, pastisseries i supermercats desballestats. Gràcies als mòbils, tothom pesca les paraules dels discursos. Maria i Paco són els més xerraires entre tantes persones. Tenen el llaç groc de la bonhomia. De sobte, filen converses d’una escalfor inesperada. En canvi, Teresa és al meu costat. Quan ho creu oportú, informa sobre la gentada. Sovint passem per llocs una mica complicats. Fins que no som pastura de voreres, no caminem a pleret. Mentre ho fem, el fred no ens pessiga gaire. Sento veus madures, molta gent gran. L’empenta d’una gent irritada amb pessics de gran humanitat. De tant en tant, hi ha situacions pintoresques. Per exemple, un paio que duu una gàbia enorme amb el 155 en un cartell. A més a més, geganters, bombers, trompetistes, timbalers, sardanistes, castellers, trombons, clarinets, cantaires, etc. Naturalment, des dels balcons dels edificis adjacents, les mirades són furtives. La gent del rodal és amable, contempla sorpresa tantíssima gent. Resto parat de com van d’infatigables les dues senyores de la penya. De Teresa, ja ho sabia. Li tinc una devoció impossible d’amagar. No en va és una guia de muntanya tot terreny. Quant a Maria, no es queixa en cap moment, sembla indestructible. Fins i tot quan ha d’opinar, s’afegeix en silenci a la majoria, flipo caquis fregits. Dels cinc de la penya és qui té una riquesa d’interjeccions significatives. Vull dir que no es talla un pèl quan se sent sorpresa o colpida en una conversa. Amb un oooh o un aaah , s’estalvia comentaris, una delícia. En un principi, creia que feia conya foteta, res més lluny de la realitat. No falla, imagino que són subtileses de la dreta de l’Eixample. Amb tot s’hi va sentir tan bé com jo. La prova és concloent. Quan Edu em deixa a casa de matinada, descobrim que s’ha deixat el pal de la bandera. Senyal que els comiats són emocionants. En canvi, un dia abans, jo la vaig fer més grossa. Vaig deixar-me el raspall elèctric de les dents a casa, un desastre. Per acabar d’adobar-ho, deixo el carregador particular del meu mòbil dins la camioneta. Senyal d’un altre comiat carregat de sentimentalismes enutjosos. Ara bé, en un viatge llampec també indica sinceritats inoblidables.
Curiós, aquest moviment indepa també el fa el mòbil. Les llargues hores motoritzades així ho indiquen. Per sort, els mòbils ens posen a l’abast moltíssima info. La gestió del GPS va dur bastants maldecaps. Sobretot entre Montpeller i la conca del Roine. Més amunt de Lió, ja vam quadrar. Per a un sord cec com jo, un pur jeroglífic egipci. Val a dir-ho, tantes hores vora aquests artefactes intriga. Combaten l’avorriment individual, però, ens adormim bullits. En efecte, com a disca sensorial, és una canallada per la seva abstrusa accessibilitat. Mentre el món em recorda que sóc un disca, la integració és un xiste. Agradi o no, la gent solament tolera superdotats. Tot i així, sóc jo qui m’haig d’espavilar si vull ser en aquest món. A fe de Déu, aquest viatge m’hi capfica. Henry Miller deia que el poder és la informació. Naturalment, es referia al safareig del sexe. Ara bé, el tema desgraciadament no s’acaba en el bidet. Per descomptat, pujo amb un volum en braille d’Aurora Bertrana. La filla del senyor Prudenci, quan s’esplaia en els seus llibres de viatges, em diverteix moltíssim. En tot cas, són dos escriptors d’una temperatura literària absolutament recomanables. Potser, ella, una escriptora de segona fila, són els que m’agraden. En canvi, el pare és més famós que no pas llegit. Sap greu perquè els bons aficionats a la literatura no saben el que es perden. Tot i així, els mòbils van dur-nos de corcoll. De seguida, vaig descobrir que són millors guies de muntanya que no pas internautes anguiles. Precisament, saber-ho no em calma gens ni mica. Aquestes experiències indiquen que el nostre accés a la societat del coneixement és purament arbitrari. Més amunt de Lió, una trucada mans lliures salva paperetes. Per sort, Albert, el fill d’Edu, és un bomber que hi puja. Gràcies a ell, sembla que dóna pistes sobre els nostres atzucacs informàtics. Natural, els guies de muntanya només hi entenen en cordons. Sembla que en una aplicació hi faltava un codi. Paco, quan truca al 1004, l’assumpte sembla resoldre’s. Naturalment, els tres guies de muntanya són els únics que porten el tema. Maria tot just comença a manegar-se amb els whatsapps. Un deliri quan Teresa li envia el vídeo final del nostre pas per la mani. Els seus ois i uis són la meva sèrie favorita en aquesta febrada patriòtica. M’encanta com expressa admiració i sorpresa davant la màgia d’aquests artefactes. En canvi, jo encara no l’he rebut. Senzillament, no m’arriba i no sabem per què. En aquest context, Maria va per davant meu. En canvi, jo no he estat ni tan sols capaç de gestionar trucades des de l’estranger. Durant el viatge, fins i tot el mòbil se’m mor un parell de cops. Sempre ha estat insòlit en el meu cas. Al·leluia, ara ja sé ressucitar-los, quin consol més macabre. El tema em deprimeix pels meus arcaismes. Oi més quan la idea no gaire singular són retrobaments. Impossible davant tanta gentada. Només l’atzar atorga alegries magnífiques. Ningú no va trobar qui va buscar. A més a més, hi va haver col·lapse de línies telemàtiques. Així, doncs, fem tothora el préssec. Amb tot hauré de posar-m’hi. Al capdavall, un gueto es caracteritza per la seva falta de protagonisme. Totes les modernitats són capcioses. Sempre busquen la manera de fer un món d’experts i de privilegiats. Tothora, Navegar-hi amb netedat hauria de ser un dret de formació. Sense anar més lluny, els sords del país demanen que el llenguatge de signes sigui la quarta llengua oficial de la nova república. Encara que us en foteu, hi estic d’acord.
Naturalment, el dinar van ser figues d’un altre paner. De seguida, vam fer polèmica sobre idoneïtats gastronòmiques. Arrufo el nas quan Teresa comenta que entrem en un restaurant indi. Quan em quedo sord cec, practico el naturisme. Per descomptat, milloro, però, sóc rar com un cargol amb pneumàtics. D’entrada, ens posen en una rebotiga un xic sospitosa. En cinc minuts, constato desordres de servei. Quan el fred comença a pessigar-me, em poso la jaqueta pel damunt. Immediatament, Edu i jo discutim sobre l’establiment. Ell insisteix que no paga la pena tocar el dos. Que tot és col·lapsat i que tindrem dificultats arreu. En canvi, jo insisteixo el contrari. Però, el silenci dels altres, fa que el sentit comú prevalgui. A més a més, la pluja és un element dissuassori. Quan portem més d’una hora, ens posen begudes. Les cerveses tenen un efecte relaxant instantani. Posen content Edu, Teresa i Paco. Tant és així que en demanen una altra. El panorama comença a animar-se. Tant els uns com els altres, obren facetes humorístiques impensables. Per exemple, Teresa i Edu fabriquen rialles a balquena. De cop i volta, el restaurant és l’ase dels cops. Edu no suporta que els cambrers no respectin els torns. D’improvís, l’home perd l’oremus. Comença a despotricar genial. El seu Paco no me aprietes, Paco no me aprietes, ho firma Cantinflas en els seus millors moments. Teresa és a punt de caure en un atac d’histèria de tant riure. Maria, no sé per què, tinc la impressió que s’arrapa sàviament a l’estelada. Sospito que som per a ella una colla d’arreplegats sense senderi, si sabés com hi toca. En canvi, Paco i jo som més continguts. Ara bé, el copilot, conscient del malhumor d’Edu, tracta de prendre cartes en l’assumpte. Llavors, Paco fa una ascensió mística del seu món cenetista fins una salsitxa budista, marca tibetana. Per descomptat, la Índia l’atrapa amb aquestes monsergues. Naturalment, no sé pas com, el meu fred creix exponencialment. De debò, la resignació la duc com puc. Com que volem fotre el camp, demanem simple. Amanides i pollastre amb salses picants de mil dimonis. El primer plat arriba relativament d’hora. Tot just no ve el segon plat, els cambrers treuen de polleguera Edu. Llavors, Paco té l’acudit de demanar-nos que apleguem les nostres mans per a fer una pregària. Ja sabeu, el bon rotllo budista i tota la pesca. Immediatament, apareix un cambrer amb tots els nostres maleïts talls. Naturalment, les inquietuds filosòfiques de Paco deixen seqüeles. D’improvís, els amics es fan entranyables gràcies a aquestes intimitats inesperades. Després de tres hores llargues, respirem pluja. En una cantonada plena de tolls, trobem el metro.
Qui no sap estar sol enmig de la multitud, no sap estar amb ningú. Baudelaire ho comenta en els seus paperots. Com a poeta encara té una modernitat punyent. Per descomptat, la seva urbanitat capfica. En canvi, Elies Canetti diu que si voleu conèixer una ciutat, cal perdre-s’hi. Com tots els escriptors jueus, l’alemany, nascut muntanyes búlgares endins, és clarivident. Un altre investigador literari, Walter Benjamín, estufia la correspondència dels activistes polítics a les ciutats europees. Parlo d’una època en què els carters burlaven la bòfia. Així va sorgir la numeració obligatòria dels immobles a París, quan Napoleó ja era emperador. Sí, ell va ordenar l’educació obligatòria per a tothom. Però, també va organitzar la policia secreta a tot drap. Ja ho veieu, la ciutat no té cap sentit si no aprofundeix en la llibertat dels individus bo i reprimint-la. Com veieu, les mirades sobre les ciutats sempre són múltiples i fascinants. Pel matí, l’entusiasme de la meva gent a Brusel·les vessa amb el seu president a l’exili. Naturalment, la mani fou un bany de multituds. Tant és així que en tot el dia no vam parlar mai amb cap belga. Indiscutiblement, si no parlem amb ningú de la ciutat, és com si no hi haguéssim estat. Amb tot ser-hi, va deixar-me una mirada plena d’interrogants. Al capdavall, aquí hi ha més solidaritat que no pas justícia. En unes poques paraules, la Brusel·les de la Unió fa escenaris de fum. De fet, tota la simpatia que generem, no deixa de ser una sagaç indiferència. Així i tot, hi ha eleccions al Principat sota un cop d’Estat en tota regla. Cal suport, el poble català vol compromisos. La mani és un missatge pels qui creuen en l’1 d’Octubre. Tot i així, visitem la Gran place. Sota una pluja intermitent, sento unes peces musicals en un ambient de pols de xocolata. Per tot arreu la nostra gent destil·la bon rotllo. Fins i tot saludo gent del meu poble. En canvi, de matinada fem un passeig deliciós. Travessem en solitari un parc fosc i tranquil camí del nostre hostatge. D’ençà que hem arribat d’Anvers, tractem amb diversos emigrants. Molt instructiu una peruana quan parla de Bèlgica. Ho fa amb respecte tot just li demano quin diari cal comprar l’endemà. Només fa un any i mig que hi és entre aquesta gent. Comenta que si volem una rotativa flamenca o valona, etc. En canvi, a Barna, no fa distincions tot just matisa. Hi va ser uns quants anys, de seguida, arrufo el front quan no pesca diferències a casa nostra. Qui ignora pluralitats culturals, és còmplice dels qui volen assimilar. Ras i curt, quan els nacionalismes són universals, ensenyen massa el llautó. A poc a poc, la quotidianitat s’imposa. Prenem bus, metro, tren i taxi, la rapidesa és important. A l’estació Central, pesquem un tren a Anvers. De seguida, com un paquet m’arraconen en la gàbia dels disques, iaios i embarassades. Per què sempre m’han de recordar que sóc un friqui? Un bastó blanc i vermell dóna dret a seure abans que un altre? Deixem-ho córrer, és millor. Naturalment, Paco és el més comunicaciu de la penya. Ningú com ell a l’hora d’exercir la seva ciutadania. En té traça, no solament observa, sinó que busca la conversa. En unes altres paraules, mai no hi ha negoci sense diàleg. Tant al tren com al carrer, s’enrotlla prou. Tant li fa un jubilat argentí com un personatge de Salamanca bo i passejant el seu gos de matinada. Com li envejo les seves escapades juvenils a Eivissa. Té una curiositat insaciable. Definitivament, és un artista. Al vespre, quan som a Brasschaat, sopem en una concorreguda brasserie. Sopa de tomàquet, goulache amb una safata de croquetes i una altra de patates fregides, una copa de vi i cafetó. Pel meu gust, massa proteïnes, les patates boníssimes, ni el dimoni ho hauria fet millor. Això sí, m’hauria agradat destapar una ampolla de vi del Mosel·la per celebrar la jornada. Sincerament, crec que ens ho mereixíem. Però, no hi vaig atrevir-me a plantejar-lo obertament. L’endemà hi ha un periple ben llarg. Això sí, Paco i jo vam tastar una petaca privada de rom, un beuratge excepcional.
La història del nostre país va canviar l’1 d’Octubre. Aquest cop té rang d’Onze de Setembre, però, amb una lectura més engrescadora. En unes altres paraules, xarxa i entitats filen. En efecte, hi ha un abans i un després per a tots nosaltres. NO fou una victòria, però, tampoc una desfeta. Sens dubte, va ser la topada de dos relats que ja no tenen res a dir-se. Exactament, tota la societat va trencar aigües. Exactament, un moviment polític va rebre també el seu baptisme de foc. Amb tot tothom li falta l’aire quan hi pensa. Encara més, la terra que pitgem, ja no té tanta consistència. Vet aquí, tot el drama: Aigua, foc, aire i terra contra la gent del Principat. l’independentisme va prendre les regnes dels partits polítics. De sobte, els bàndols surten de les trinxeres en franca fractura. Fou l’esclat d’un poble que defensa els seus drets civils. És a dir, d’una mani de diumenge a la tarda a una aturada de país. Ras i curt, els uns tenen el 155 i els altres la voluntat de ser una nació. Encara hi ha gent que vol el referèndum pactat, però, molts ja defensem els Comitès de Defensa de la República. Potser sonen a soviets, però, la repressió només comença. Quan dues legalitats s’ignoren, el poble pren un protagonisme inevitable. L’espanyol refiant-se de jutges i policies. El català, de les seves ànsies de llibertat i emancipació. La violència és una resposta inacceptable. Brusel·les és una febrada patriòtica contra tot això. Per molta mormalitat que vulguin vendre’ns, els espanyols i els botiflers mantenen el 155. No tenen cap vergonya en proclamar-lo tothora. Es creuen que la democràcia són els seus jutges i la seva absoluta parcialitat. Ras i curt, els constitucionalistes no respecten ni en broma la seva pròpia llei. Imposen unes eleccions amb dret a tupinada. Ells creuen que amb la seva normalitat tiren endavant el país. Però, un moviment popular, de caire independentista, així com així no és fàcil tombar-lo. Guaito què aparenten els uns i els altres. Tot el moviment el tiren endavant les entitats i el discurs ideològic dels cupaires. En canvi, els líders més carismàtics, Puigdemont i Jonqueras no participen en la pasterada electoral. Al capdavall, ells han dut les institucions del país vora la seva gent. Per això, el govern d’Espanya vol destruir tot allò que empeny la nostra llibertat. Els unionistes necessiten tothora delictes per esgarrapar raons que no tenen. PDCat i ERC són els grans partits de la independència a batre. Molt significatiu el nom de la coalició que ha fet el primer. Ho personalitzen tot perquè l’ala conservadora del país s’hi senti còmoda dins l’independentisme. En canvi, ERC té una posició d’avantatge en la centralitat del país. Els càrrecs cessats no tornen a manar a pesar de la seva legitimitat. El 155 són les claus perquè els espanyolistes destrueixin tot alloqui ha bastit la Generalitat. Les urnes decideixen si les manilles han de manar un altre cop. Al capdavall, les lleis del 78, ni els qui peguen, ni els qui desobeeixen, la complexen. Només els Comuns estranyament són els seus campions, tothora indaguen soledats amb confluències. Ara bé, el moviment indepa té l’última paraula si volem persistir. Falta una setmana escassa per a votar, els indepes saben quin bàndol volen. En canvi, Els unionistes calculen hipocresies. De fet, són els únics que són a la junta lectoral, Déunhido quines garanties. Ara bé, allò que volen es destruir totes les iniciatives en favor de la gent. Desgraciadament, pocs són els qui aparten l’oneig de les banderes. Impostos a la banca, llei sobre la pobresa energètica, la renda garantida, llei sobre el comerç de proximitat, etc. En l’actualitat, el Principat és un territori en disputa. Tot i així, la lluita es preveu llarga i bruta. Només quan el 155 s’apliqui a Espanya, llavors s’obre un altre escenari. Mentrestant la democràcia és una pretensió que trontolla.
Quan baixem, el viatge ja no és interminable. Tot just trenca l’alba, ja sortim de Brusel·les, camí de Nemours i Rochefort. Tot just travessem la frontera luxemburguesa, la neu escampa clarors arreu. Edu té una fam de llop. Ningú discuteix que cal un esmorzar opípar. Però, les opcions són les d’un burger. Naturalment, l’autopista no dóna més poesia. Tot i així, dubto que sigui una mirada exclusivament ianqui. Paco em mira molt escèptic. Hauria sortit de l’autopista per prendre un mos en una granja ben assortida. Indubtablement, és un anarquista de bona jeia. Només proliferen en països sense tradició nacional. Per exemple, Catalunya, Llombardia i Ucraïna. Sabem prou bé la solidaritat dels pencaires del país durant la Comuna de París. Coneixem també la tradició de cooperatives que vénen de la conca del Po. Rússia mai no explica que va fer amb els seus socialrevolucionaris durant la seva gesta bolxevic. Quan ho sapiguem, potser deixa de ser una societat opaca. Mentre hi ha lluitadors anarquistes, la llibertat crema en les nostres aspiracions. Que n’hi hagi entre els indepes, indica que hi ha un poble que batega. Ara bé, tornem a la manduca més decisiva de la jornada. Mentre el capitalisme faci consumidors, oli en un llum. Ho reconec, un parell de cruassants calents de formatge i pernil amb donuts de xocolata, no és la bicoca. Ara bé, ho rego amb un americà sense sucre. No m’anima a fer una sextina, però, Déunhido. Encara que no us ho creieu, endrapo amb cordialitat. En canvi, els companys, gràcies al seu silenci, endevino satisfaccions immediates amb el seu mos. Ben aviat som a Alsàcia Lorena. A migdia, parem per canviar l’aigua de les olives. Uns infants canten nadales de solidaritat. Ho fan entorn malalties en una cafeteria silenciosa. Com que donen bon rotllo, ens hi quedem una bona estona. Ja som Borgonya avall. Decidim fer un mos a base de pomes i fruita seca. Al capdavall, prenem una velocitat de creuer considerable. De sobte, la jornada és clara com un petó d’infant. Ja no cal GPS, ara tot són notícies sobre l’esdeveniment del dia anterior. Vídeos, fotos i número de manifestants. Naturalment, Teresa li passa a Maria el vídeo sobre la nostra participació. Comptat i debatut, les notícies de la premsa no són unànimes. Però, tots tenim una especial satisfacció. Amb tot la metereologia és prou variable. Sol, pluja, nuvolades i clarianes quan menys us ho penseu. Tant és així, que Lió endins, l’arc de Sant Martí ens pinta una mirada de bon rotllo. Durant bastant quilòmetres, la seva corona llueix els Alps mentre baixem cap a casa. De tant en tant, Maria fa córrer el bagul dels records. M’encanta quan em pentina sobre el lleig que faig quan descavalco renecs. En un altre moment, discutim sobre Joan Oliver i el seu compromís indepa. Potser té raó quan hi posa tanta vehemència en el seu dubtós compromís. Al capdavall, jo vinc d’una admiració, no pas d’un món ideològic compromès amb els independentistes. Durant els vuitanta llegia amb interès Pedrolo. Sobretot els seus articles i gasetilles. El seu món literari mai no m’ha engrescat gaire. Però, el seu aïllament públic em va molestar profundament. Hi havia moltíssima raó en la seva crítica contra cara-girats i botiflers. En plena mani recordem Lluís Maria Xirinachs. Llavors, li ve al cap dins la camioneta el partit que va crear. El famós BEAN, el Bloc d’Esquerres d’alliberament Nacional. De sobte, em pessiga la seva deplorable desaparició. A més a més, tot el silenci ominós entorn dels alegrement denominats antifranquistes. A qui li importa una indesmaiable tradició de patriotes conseqüents? Mentre n’hi ha, els catalans no som prou espontanis. Pocs coneixen Martí i Julià, bé, ja va essent hora que ho sapiguem. L’esclat era inevitable si volem ser en plenitud de drets i obligacions. De sobte, un país d’exiliats indica la seva situació al món. Voldria equivocar-me, però, els temps vénen encara més durs i llargs. Al capdavall, penso com el coronel, nosaltres sols. Entristeix tanta confiança en una Europa de funcionaris inoperants i extrema dreta que no para de vociferar pobreses amb discursos excloents. Fins que la xarxa avisa que hi ha retencions abans de Narbona. Naturalment, la rutina de les autopistes es trenca així. No recordem quant de temps perdem enmig de l’asfalt. Per sort, aquest cop no és un assumpte greu. Al vespre, decidim una altra aturada. Per sort, el Midi gavatxo no és Lió amunt. Vull dir que ara els entrepans ja tenen cultura de l’oli. Per bé que som vora la frontera, encara tenim una bona tirada. Saludem gent coneguda. El devessall de gent catalana és incomptable. Per descomptat, cap de nosaltres oblida que hi ha gent empresonada per conviccions polítiques. De fet, aquesta és la única tristesa del viatge. D’acord, indepes, però, tots tenim fam de justícia.