Sextina del Pujoldelamata, a Jordi Rovira i Josep Pujol,
Tresco entre mates i matolls d’estepa,
enfilant un camí a vol d’ocell,
en fila índia tot ple de pedres.
Avui tenim un cim amable amb cordes,
bo i travessant selves de fosca alzina,
esquivant a l’esquerra molts barrancs.
Som molta penya cridant pels barrancs,
fent ecos suaus, estepa blanca, estepa
negra… Camino sota el bosc d’alzina,
movent el nas, busco una flor, un ocell.
Quan hi ha rutes en què cal fer cordes,
tot és un repte entre branques i pedres.
Estepa blanca, estepa negra, pedres
i roques cauen cap als vells barrancs.
Quan som a dalt, queden metres amb cordes,
Llavors, el vent pinta lila l’estepa.
Passo la gruta i sec vora un ocell,
d’improvís, sento rialles d’alzina.
Vull dir la inquietud d’un bosc d’alzina,
herba i campànules, nosa de pedres,
estepa blanca, estepa negra, ocell
que xiscla cor endins com uns barrancs.
Flairo els meus dits quan frego flor d’estepa,
així calmo l’esforç fet amb les cordes.
Tot just dinem, els caps guarden les cordes,
cinc minuts i marxem, diuen. Alzina
mirades cap als núvols, fosca estepa,
penya de caminants, braó de pedres,
grato esbarzers i esquivo més barrancs,
estepa blanca, estepa negra, ocell.
Estepa blanca, estepa negra, ocell
que fa carícies contra les cordes
dels nostres llavis, cremor de barrancs,
cendra d’un somni, catifa d’alzina.
Paisatge humil que brota vora pedres:
com una flama encesa, brot d’estepa.
Estepa blanca, estepa negra, ocell
Que fa mirades d’alzina i barrancs,
buscant les cordes d’un amor de pedres.
Aquesta sextina té una història ben menuda. Josep Pujol n’és el responsable. Vull dir que ell s’hi capfica amb estepes i jo amb violes de Sant Joan. Ja veieu com va el pati de les ciències naturals. La flor d’estepa té dos colors bàsics. L’un clar, l’altre fosc. Vull dir que fa flors blanques i flors negres. Per això, el títol fa la cantarella. Ara bé, anem a pams. En un moment del poema, hi surt el to lila. En certes hores, com el vespre, el to clar esdevé un anyil vermellós. De cop i volta, dubto si el meu company és una àguila o un pastisser de visites bimensuals a la Barraquer. Naturalment, els ces i cegues ens ho pintem a l’oli. Ja sabeu, insignificances d’artistes. Sincerament, com a tothom el veig prou negre, li dic que si i que se n’oblidin de lalata. Al capdavall, Diderot afirma que la vista és el sentit més noble de l’ésser humà, i un be negre. De veritat, es nota que l’home no va conèixer ONCE Catalunya. Sincerament, la de problemes que se n’hauria estalviat. Ja sabeu que la sextina és una cançó. Si fa no fa, una moda medieval de trobadors i bergants de l’època. De fet, Octavio Paz afirma que aquella gent és gairebé l’únic nucli d’optimisme que ha sabut crear la cultura europea. Naturalment, parlem de relacions humanes de caire individual. És a dir, parelles que no posen l’èmfasi en una projecció familiar. Vull dir bon rotllo i gresca a l’abast de tothom. Finalment, Josep Pujol i Jordi Rovira, no fallen mai, munten excursions excitants. Ep, si us plau, no us enfileu fins la parra. En efecte, les pretensions donen per a un sol descafeïnat amb sacarina o sucre moreno, alerta companys. Per descomptat, el Pujoldelamata va ser una excursió originalíssima. Tan de bo es repeteixin experiències d’aquesta índole.
