Qui té coneixements, menysprea la saviesa de l’arrel. (Joan Brossa)
Tot plegat, groc o lila, pinto llaços
per tot arreu com ulls clars de peònia.
Així omplim places i veus de pancartes
pentinant-nos tothora amb estelades.
Per sort, cantem la mateixa cançó,
riolers, sempre som un sol afany.
En una mani, el mateix afany
construeix ballarugues de nous llaços.
De sobte, xiula una vella cançó,
gronxant suaument una flor de peònia.
Ocells al vent enfilem estelades,
prou pacífics, ho ensenyen en pancartes.
No és possible un món sense pancartes,
perquè la vida sempre és afany.
Per això, onegen tantes estelades
i el groc demana ocells, aplec de llaços.
De nou, sense exiliats, creix la peònia
vora l’estaca, la nostra cançó.
Vora el foc, sempre i ha una cançó,
explorant places plenes de pancartes.
D’improvís, el perfum d’una peònia
recorda com ha d’ésser el meu afany.
Per favor, no us equivoqueu, els llaços
no són ben bé les nostres estelades.
Al capdavall, totes les estelades
empaiten melodies, la cançó
d’un poble que no viu mai sense llaços.
Al vespre, aplego inaudites pancartes,
on sempre escric tothora el meu afany,
Llavi de violeta i de peònia.
En una mani, reclam de peònia,
Busco penyora en jardins d’estelades.
Guardo dins meu pessics d’un bell afany,
Inquietud d’amor feta cançó,
Murmuri o crit, sempre lliguem pancartes:
Mai no fan nosa ni oblit quan fem llaços.
Així creixen breus llaços de peònia
quan la cançó teixeix molsa d’afany,
rot de pancartes, sóc fil d’estelades
