Un cop més, els guies ONCE tornen a fer de les seves quan van per lliures. Una caminada des de Vallvidrera fins Sant Cugat. Ja sabeu, ermites, corriols, fonts, graons irregulars, etc. Pel meu gust, Collserola fa rars els arbres. Massa pedra trencada, massa matorral com a droguería de proximitat. No gaire complicada, però, llarga i tenaç. Personalment, molt dura per culpa del confinament més inclemències.
A pesar de la primera semana d’Octubre, la xafogor de Collserola s’ha fet sentir. Dos apunts importants. Sobre bastons voldria dir-hi la meva. Josep Pujol va dir que era una merda que anés amb el blanc i vermell a conseqüència d’enredar-s’hi. Té tota la raó, em fot perquè sempre té raó Aquest randíssim amic. Ara bé, ja no en té tanta quan anem per camins on les bicis roden com àguiles. Després de dinar, ningú dels companys i companyes hi anava amb el blanc. M’ho va dir una mediadora per a persones sordcegues que em coneix de Sant Cugat. Tot just va saludar-me abans que topéssim amb en Ramon, el campió de rugbi. Paisatge encapotat entre daurats i bon rotllo.
Pel meu gust, la sortida no ha estat una simple excursió. Des de Febrer, uns quants no sabem què és moure d’esquelet durant una dotzena llarga de quilòmetres. Tot i així, les seqüeles del confinament ens esquitxen. He manat mitja dotzena de guies i una altra mitja dotzena de cegos i sordcecs. Com a bons excursionistes,debatem el nostre negoci. De sobte, Jordi Rovira n’escampa unes quantes. Espigolo les implícites. Les institucions amb el desori de la peste ens abandonen. La iniciativa de federar-nos pel nostre compte, fa perspectives en nous projectes. Per exemple, visites prèvies i doble línea. Quan es proposen noves excursions, cal que s’hi apuntin també afectats o afectades. En efecte, el col·lectiu també ha d’afermar guies i voluntaris. Una excursió no és un exercici higiènic. També basteix coneixements i xarxes bo i estripant marginacions. Quant a la doble línea, ja ho practiquen altres entitats. Per exemple, en l’actualitat hi ha gent que no aguanta un tren standard de sortides.
El confinament cal torejar-lo, no pas lamentar-nos-en. En efecte, ahir vaig quedar literalment rebentat. Quant a lcompany Francesc Vila, no podía dir ni fava. La doble línea és la construcció de dues sortides en una excursió. Hi ha entitats que apleguen excursió i passeig. De manera que ningú no se sent exclos. Naturalment, el confinament complica aquestes alternatives. En tot cas, ahir va haver avenços i discussions profitoses. Abans d’operar-me del cor, Jordi Rovira ja coneixia com trontollava muntanya endins quan el cos em deia prou. Primer de tot em deia que no piulés. Tot seguit, buscaba un ritme perquè no parés.
Finalment, no sé pas com s’ho fotia, però, arribàvem arreu. Quan hi ha excursionistes experimentats, l’autoestima del col·lectiu puja vertiginosament. En això, els guies ONCE no tenen rival. EStic molt orgullós de tenir un grapat d’amics entre aquests excursionistes tan envejables. La nostra colla acorrala pors i fa petita la ruleta de l’epidèmia. Importa encabir-hi formats amables dins les nostres excursions. En les visites prèvies, segur que sorgeixen propostes i projectes. Quan l’excursionista no és exactament un guía i la persona discapacitada va més enllà del servei, projectes i vincles enriqueixen creativitats. Ara, el format de gent és petit. Però, no excloem ningú. El confinament predica exclusions amb una seguretat dubtosa. Francesc Vila és una altra víctima de les moltes dificultats que havem els discapacitats per poder seguir la roda.
Una anècdota que aporta humor al tema. Estava tan rebentat que vaig fer una capcinada entre Cornellà i Sant Joan DEspí bo i venint amb RENFE. Conseqüències? Quan baixo a l’andana de l’estació, les esportives que duc s’adonen que no és el meu poble. En efecte, baixo a Molins de Rei. Per sort, una senyora endolceix el meu renec escassament caritatiu contra la meva estupidesa. Ras i curt, la nova normalitat no és un eufemisme. Cribella molt més la mobilitat dels disques del que ens pensem. Els guies ONCE i el col·lectiu d’aficionats a la muntanya hem de fer un barco on tots hi capiguem.
