La rosa és obsoleta, però el pètal sempre té riba. (Williams Carlos Williams)
Tendre horitzó de cites, bleix d’aram
quan la fatiga arbora dins el vespre,
la font refresca mirades de prunes.
Per sort, els somnis esclaten sirenes
tot just les roses em miren mussol,
somric i encerto calmes dins les reixes.
Temps de noies, desig que no vol reixes,
busco preludis amb postes d’aram.
La nit fa pessigolles de mussol
quan la riera fa aromes de vespre.
Veig com ragen faldilles de sirenes
fent braçalets d’enyor, mossecs de prunes.
Pel rierol, faig l’ullet a les prunes
pedrís endins, fent guspires de reixes.
Mentrestant sotjo natges de sirenes,
daines que corren amb cames d’aram.
De sobte, fumo maria pel vespre
tot just encenc trobades de mussol.
Anhelo magarrufes de mussol
quan el cistell flaira préssecs i prunes.
Discretament, apinyo tot el vespre
amb lluna plena i sospirs sense reixes.
Pesco vores d’ofec, suors d’aram,
versos de xiscles i udols de sirenes.
Ara la font enyora les sirenes,
llunyanes xemeneies de mussol.
En solitàries tardes d’aram,
esclato tot magrana en suc de prunes.
Guaito la set trencant les nostres reixes,
ara que som les mans, pubis del vespre.
L’aigua raja tothora estels de vespre
tot just els peixos dansen amb sirenes:
Sense versos, el temps rondina reixes.
Faig drecera amb ullassos de mussol,
tendresa endins, domini i foc de prunes,
esdevinc pluja d’albes, raig d’aram.
Vell picarol de reixes i sirenes,
Pahissa avall, un mussol pica prunes
quan, d’improvís, sóc un vespre d’aram.
