La felicitat com el vent, mai no es pot prendre amb les mans. (Josep de Monet)
A les finestres de Maig, creixen roses
de garsa moixa, ensumant mocadors
d’unpaisatge d’amor,ball de magranes.
El nostre poble fa turons i rambles,
les fonts encara fan la nostra veu
tot just tremolo de set com el foc.
Exploro llavis amb parets de foc ,
gronxant els Pisos Bertrand plens de roses.
Llavors, cargol, la garsa coixa veu
la seva gent, somrís de mocadors:
blauet d’enyor, un diumenge de rambles
sota els plàtans amb bicis i magranes.
El Parc Nadal, amb donuts i magranes,
fa ocells i peixos com galtes de foc.
Dins la frescor, somio velles rambles
de geranis, de lliris i de roses.
Faig pinassa buscant molts mocadors
com sargantanes d’una sola veu.
Sonen campanes, les mans d’una veu,
volant libèl·lules, plovent magranes.
La plaça, gorja endins, pren mocadors
mentre tots fem carícies de foc.
Pel Camí vell del Canyet, quatre roses
escampen xocolata per les rambles.
Dels Pisos Vells puja escalfors de rambles,
les garses busquen la’nell dins la veu.
De tant en tant, trenco espines de roses
tot just un vers no em vesteix de magranes.
Sense cap xemeneia, el nostre foc
No encén cap llar,ni penja mocadors.
Un serpent modernista amb mocadors
d’avis, baixa la font del Comte en rambles.
Les palmeres, les Canyes, el meu foc,
quan us recordo, em quedo sense veu.
Del Va-i-Vé estant, esberlo les magranes
dels meus sospirs, nostàlgies de roses.
D’Abaix avall, les roses de les rambles
fan mocadors, un vell somni que veu
un foc de garsa i núvols de magranes.
