Blog Detail

Passo per davant del portal de Can Casas. De sobte, l’herba pessigolleja les meves sandàlies. Això pot passar en un carreró foravila. Però, no pas en aquest carreró tan entranyable. De cop i volta, retrocedeix en el temps.  Pels 40, penseu que en Vilallonga, el fill del baró, hi feia el camí de l’estació. Per exemple, els grisos telers de  La Sedeta. La  desaparició de la Capella de les Mercedàries.  El rebombori de les noies a les monges. L’urbà vigilant les furgonetes a les hores punta. Però, no sabem com les voreres canvien. De sobte, imposen irregularitats. Una tarda, hi veiem  un taxímetre.  Un altre, uns totxos ens prenen vorera. Naturalment, encara és una artèria important per a sortir davant dels Pisos Bertrand. Quan els cotxes no hi passin, vénen temps de raval. En tot cas, l’herba indica deixadesa. Com que no tinc pas cap impacte visual, el tacte canvia paisatges. De cop i volta,tasto vellúries, no pas projectes. En totes les èpoques de la meva vida hi he passat pel carrer de la Mercè. Quan era menut, en van portar a les Mercedàries. D’infant, vaig dormir sovint a ca la iaia Andrea al carrer d’Abaix. D’adolescent, fent servei a la Drogueria de la mare. En la’ctualitat, hi vaig a casa del meu germà. De tant en tant, quan m’hi busco com a infant, m’hi trobo en una bici o un patinet que salla rabent. De vegades, els trasbalsos tenen veu d’herba a les voreres.