Blog Detail

Pujava des de les barreres del tren fins l’estació. Tota una llenca meravellosa de vegetació. Sense la via fèrria, era la continuació del Parc Nadal. El mirador guaitava la cantina i la plaça de l’estació. Si fa no fa Eren quatre fustes emparrades enmig d’atzavares i una pineda robusta. De tant en tant, l’esquitx dunes palmeres feia contrapunt amb rajoles de colors. Oi més quan les cases eren lligades amb passeres perquè les sabates no s’enfanguessin dins la pluja. Fins que RENFE va decidir carregar-s’ho amb la via morta. L’assumpte va passar pels setanta endins. Curiosament, de la miranda amb prou feines se’n recorden els seus propis veïns. Quan van obrir el passatge en direcció contrària, el pedaç va ser imperdonable. Només li queda el trencadís mig esborrat. El paisatge que teníem prou que ho recorden viatgers ben famosos. Per exemple, Un Francesc Pujols, un Joan Perucho, prou que ho citen. A hores d’ara, un Àlex Susanna o un Jordi Benavente també s’enyoren dels nostres pins centenaris. Ensumen que els pobles ja són ciutats desballestades. És clar, la metròpoli no hi entén de paisatges amables. Sembla que el soterrament salva el patrimoni de les cases adossades d’estil noucentista. Un producte de l’arquitecte Rubió i Tudurí, poca broma. HO celebro sense cap entusiasme. Sincerament, conec la fatuïtat de l’obra pública que obtenim. Veurem amb quin nyap ens obsequien.