Cases i racons són sobretot persones. Si la vida no hi deixa rastres, poc pesquem. Per això, el VA-i-vé és un punt de trobada. És adir, és la meitat de la carretera quan la talla el carrer d’Abaix. La gràcia, és Carreretes en desembocar-hi. Tothom hi passa per qualsevol maldecap. De fet, hi ha gent que se’n fum pel nostre topònim. Tant se val,minoritzant la llengua, veiem el pedregar. Qui no recorda el paperot VA-i-Vé dels vuitanta? La mandra que tenia en llegir-lo. Tot i així, per a mi, la cruïlla és l’urbà Vidal. El seu casc amb uniforme era un espectacle. Quan xiulava amb mostatxos, poca broma. Cal Bernada, cal Barbeta, la botiga de cal Niqui encara sonen dins la meva memòria. Tot plegat els botiguers enjardinaven el llombrígol del poble. Fins que un matí, la senyora Carrión va penjar-me amb uns versos a la Riera de la Font. És una quarteta deliciosa, una arengada abans de berenar.
Aquí, vivim molt bé
quan som la gent del Va-i-vé.
En una banda, el carrer dels Arbres,
en l’altra, Carreretes.
Allà,el fum del Comú,
creix més inoportú
Quan dringuen les punyetes.
Probablement, en faig una visió lapidària. La nostra amiga va despatxar-se a gust. Ara bé, fer-ho en vers, fou un somriure. Per descomptat, les garses només fan tifes moradenques. Ho reivindico seriosament. Si no ho gravem en pedra, ho perdrem tot. Els carrers també tenen la seva historia en la nostra llengua.