No hi passo mai per gust. D’ençà que som catedral, hi ha canvis que enutgen. Per exemple, un passatge convertit en corraló d’escombraries. Vull dir aquesta mania de plantar contenidors per passatges i torrents. De fet, antany, era un enrajolat que acompanyava el guarniment de la Plaça de la Vila. Un esclat lluminós de mainades i pardals. Ras i curt, vaig al boticari del costat de la catedral. Fa temps que les obres del consistori m’irriten. Sobretot perquè avisen egípcies. Intriga saber quina meravella amaga. Tot i així, quan hi passo, bastó i nas no em deixen tranquil. Quan hi creuo pel cau, el passatge sempre era un indret de mirades netes. Per sort, encara no s’han carregat el corredor de la cantonada amb la façana de Sant Llorenç.
L’ambient de porxalada de pas li dóna un aire antic. Des del punt de vista arquitectònic, és una excentricitat. Quan m’hi veia, els núvols vora el campanar eren de pastisseria. De vegades, algunes cigonyes hi feien xerrameca. De fet, així fem pessics de quietud. En efecte, els ambients de fervor sempre tasten pedres. En l’actualitat, l’estesa de lledoners de la plaça de la vila enamora. Amb tot no fa oblidar els peixos taronja de l’estany. Per sort, la gent gran remoreja amunt i avall. Ara els vailets salten pel sindicat, ho celebro. En canvi, el racó ja no té cap porta on trucar.