Li ho demano amb entusiasme des del pati. La història tan fascinant del seu oncle. Vull dir Pere Quart quan va tirar la tele per la finestra. Era el primer regal de la filla. Ja sabeu, la feina, la devoció. L’home no estava per brocs. Mentre visqués, el castellà a ca seva no hi entra. Naturalment, no era un poeta qualsevol. Segons ell, castellà i català eren llengües cosines germanes. Ara bé, alliçonava, la nostra és la filla de puta. Però, el seu rotllo de pomes agres, el nebot mai no li ho va comprar. Amb tot Ignasi Riera quan conta històries és un conversador brillant. Quina llàstima que mai no el vam tenir com a regidor a Garsoca. Per exemple, hauríem gaudit d’un festival de pallassos que ara ennobleix Cornellà. Gràcies al meu padrí, vaig gaudir-lo molt. No us ho perdeu, el meu parent venia del Canadà per a quedar penjat guaitant Charlie Rivel i els seus col·legues. En canvi, quan sentia trabucaires i timbals per les festes del poble, fugia esperitat. Aquí, la música sempre sembla un escamot d’execució, deia esbalaït. Haig d’admetre que era molt savi. Per sort, en aquella ocasió, el de Vallcarca acabava de rebre un premi important tot just enllestia el pregó de les roses. Llavors, va posar-se impossible quan va tastar unes anxoves amb vinagreta de l’Ateneu. Per descomptat, Toni Amigó, incapaç de fer el pallasso, va endur-se’l a Molins a fer unes galtes de porc a Can Reixachs. Ai, Déu meu, les coses què es van fer durant els gloriosos anys del PESUC.
