Blog Detail

Arreu la perseverança ens fa singulars. Per això, els Pisos Bertrand són pedres que captiven. La catedral? Els Jutjats? La capella dels Frares? Cal Falguera? Hi destaquen, no emocionen. Millor la construcció civil, infinitament més cordial. Fins  i tot els Pisos Vells de la Rambla escalfen més. Els lloms de ceba dels seus teulats, els safarejos a la intempèrie i el pòrtic d’en Jujol encara sorprenen. En l’actualitat, no en gaudeixo de la seva grisor proletària, ni del seu adotzenament. La sordceguesa em priva aquest espectacle. En canvi, quan vaig amb algú,sobretot  foraster, hi papallonegem. Gaudim curioses rutes modernistes, italianes o  florals. Però, el pòrtic dels Pisos Bertrand ens obliga a aixecar la barbeta,  pensar-hi. Garsoca ja no cultiva granotes ni tractorets. El comerç cau en mans de cadenes amb afanys mono. Fem venedors, no pas botiguers, els matisos fan mons. La pandèmia comença quan fàbriques i tallers s’evaporen. Pugen amb Primo de Rivera. Tot just s’acaba la guerra civil, pengen l’andròmina. Naturalment, imiten el Duce. Per això, ningú no se’l mira. Com a artefacte decoratiu és esplèndid. És clar, és l’any 1940, vull dir nazis amb farinetes. Tot i així, és el meu padrí que viu a Montréal, què l’atrapa quan enyora. Quan hi venia, s’estintolava a la paret de cal Llumenetes i badava com una garsa. Així vaig anar descobrint-lo. De veres, la xerradissa persisteix.