Blog Detail

Passo un divendres negre. Des que surto fins que acabo, no n’encerto cap. Per sort, és un Matí lluminós, rioler com una pera. Frego la paret de la Miró, alçada Batllori. De cop ensopego amb una escala arrambada a la paret. Amb tot el cop és sec i dolorós. La gent tracta de calmar-me amb bones paraules. Poc després, una senyora ensopega amb el meu bastó en tractar de passar entre paret i la meva persona. Quan deixo tots els encàrrecs a casa, m’escapo a la impremta. La llimonera dels impressors vessa opulències. Resto parat de com els arbres escampen tanta prodigalitat. Tot just sóc a les casetes de cal Jordi, increïble, ensopego amb una altra escala. No rigueu, on coi són els manobres? Aquest cop, les ulleres queden desballestades. Procuro ser budista. De tant en tant, quan cegos i sordcecs trepitgem merda, no parem. Quan pujo per Sant Llorenç, a mig carrer, una cinta, m’expulsa de la vorera. A més a més, els cotxes aparcats impedeixen que surti a la calçada, quins collons. Per sort, una veïna, molt amable, recondueix la meva ira. No és possible tanta impunitat, rondino pels meus endintres. Escales cap al foc, quina gran novel·la d’Anaïs Nin, faig servir el títol per a la gasetilla. Avui no sóc prou discret com a sordcec. Quan sóc entre els amics, omplen la motxilla de llimones.