Sense les àvies, poques flors hauria conegut. Van ser pobres, però totes van tenir eixida o ortet. Plantaven cactus, petúnies i roses. Les casetes del vell Molins eren el seu ideal. Per això, el progrés és una camama. La pandèmia i les residències les confinen als mòbils. Aquestes iaies encara són molinets de cafetó manual. tot just passo per Mossèn Cinto, quan sento lliris, l’enyor fa bon rotllo. M’enamoren els seus teulats de vidres lluminosos. Naturalment, és un contrapunt menestral a Can Sayrac. Ja sabeu, la mítica torre dels Dimonis. De quan els falangistes locals van canviar-la per un camp de futbol, quins asos. Per sort, els vells comunistes han promès un CAP, tant de bo. Ara són vellúries amagades enmig d’un vulevard futurista de tramvies. Com a mínim, tenim rastres d’un modernisme popular. Això sí, no sé pas quant de temps pot durar. De fet, quan ve algun foraster, com a cosa singular, sempre ensenyo això o els Pisos Bertrand. En efecte, un record ben viu, són aquests dos paisatges. Que hi ha millors edificis? Coses que facin bonic, només queda això i els concerts de ballet en directe que fan al vell Guinart. Algú diu que tenim un palau, monsergues. Com a molt cantonades Blade runner fent una birra en un xinorri. Fem molta murga sobre la nostra memòria. Però, sincerament, identifica poquíssim. Al capdavall, les nostres institucions quan vetllen, desafinen.
