El meu padrí, quan guaita les escales
des de Cal llumenetes, la riera
porta records, cabalosa de mans,
somnis eixuts amb llesques de llençols,
quantes tristeses desfullant geranis,
crits i gemecs, petons de safareigs.
Sento embolics, olor de safareigs,
moltes rialles en cançons d’escales.
De cop, feu capcinades de geranis:
de tant en tant, ensumeu la riera,
Perfilant culpes, secrets de llençols
en una eixorca encaixada de mans.
Rondina els pisos, la pipa a les mans,
solitari desig de safareigs.
Matinades de noies, suaus llençols,
un demà sense promeses ni escales,
només la silueta, la riera
barrinant esperances de geranis.
Veient la fàbrica sense geranis,
la baluerna tan bella a les mans.
Imagineu retrets d’una riera,
sabó i fusta en Arraps de safareigs.
Enyor d’estels, fonda nit sense escales,
els renecs, sota el pòrtic, fan llençols.
Però no vau acceptar tristos llençols,
ni suors de pencaire entre geranis.
El retorn vostre d’Amèrica, escales
cap al foc, passió plena de mans,
caus de sospirs, lluna de safareigs,
ja no torneu content de la Riera.
Ara la fàbrica té la riera
tota Endreçada amb gires de llençols.
Una quimera d’íntims safareigs,
vessa vailets, sabates i geranis.
Entre teulats que cauen a les mans,
ja ningú encén la llum a les escales.
D’improvís, la Riera, els safareigs
plens de llençols amaguen les escales,
sap com creixen geranis a les mans.
