Quan no i havia pisos, una porta gran era un barri. De menut, com a fill del Passeig de la Font del Comte, hi havia dos barris que hi destacaven. L’un, brunyit i repintat, sempre tancat, Can Fargas. L’altre, rovellat i estintolat, sempre obert, era el portal de Can Bordet. Can Fargas encara té els seus lleons de pedra que l’identifiquen. L’altre, ara només és un aparcament de vehicles. Aquest barri, sempre obert, permetia la gent del Passatge Fargas aparcar a les seves eixides.
Naturalment, La paraula barri ha evolucionat, vull dir que no ha desaparegut. De ser el portal d’un carrer solitari, ara anomena també una barriada. Quan era vailet, gairebé tots el barris del meu carrer eren mig oberts. Els meus avis i els meus pares, van deixar de dir barris quan els pisos van créixer arreu. Al meu clauer, hi tenia la clau del barri i la clau de la porta. Naturalment, tot això ha passat avall. Així, doncs, el barri de Can Fargas, mai no el vaig veure obert. Bàsicament, perquè els seus habitants hi entraven pel carrer Roses. En l’actualitat, Pins d’Or és l’equipament que ho ha heretat. En canvi, El barri de Can Bordet, consistia en una llarga paret de les cavallerisses de la masia. Mentre que a l’altra banda, hi havia una estesa de llorers. Durant una llarga dècada, tot just va encetar-se la democràcia, entre Can Fargas i el Passatge, hi havia un camp de presseguers. Com que llavors faltaven places escolars, hi van fer un parvulari amb barracons. Durant els vuitanta i noranta, una llarga generació de vailets santfeliuencs s’hi van espavilar.
En l’actualitat, no en queda cap rastre. Ni tan sols, hi ha arbreda. La ventada que se’n va endur la canalla del Pavelló de Sant Boi, va deixar Can Fargas com un descampat. Sembla que el soterrament i les autoritats, pensen allargar Joan XXIII fins la Font del Comte i, la resta, són promeses. Naturalment, les autoritats tenen al·lèrgia crònica d’allò que en diem patrimoni. De fet, sempre fan un relat per a imposar els seus criteris que no tenen res a veure amb la història del poble. Per exemple, els lleons de pedra, el carrer Joan XXIII els tindrà com a testimoni? Cultura és saber posar les coses al seu lloc, diuen els entesos. El barri té un valor afegit indiscutible. Imagino que les autoritats ho escombraran i llestos. Veient com porten l’estació, sense oblidar-nos del pont anglès de la Riera de la Salut, el panorama és ben lúgubre. Per descomptat, sort que el seny és un assumpte de pressupostos. Com que només tenim targetes refotudament inaccessibles, m’estalvio nostàlgies, en això, els manaies cal felicitar-los. Sap greu, però, el desori del soterrament me’l prenc com una plaga d’Egipte, no puc fer-hi més. Un poble que guarda un bon arxiu, sense museu ni teatre, només aspira a tenir aparcaments ben comfortables. Quant a l’estació provisional, sincerament hi ha més teca, no us ho sembla? Això sí, ja és una altra història.
