Poc després del maquillatge polític del 78, la gent comença a casar-se pel civil als consistoris. El més celebrat al meu poble durant el primer any fou el següent. Un vespre de dissabte, una parella tota engalanada decideix ajornar la cerimònia. De cop i volta, un progenitor dels conjugues protesta perquè en anar en una cadira de rodes, només té escales. Amb un tacte de paper de vidre, els serveis administratius suggereixen pujar-lo a pes. Quan l’afectat se n’adona, esbalaït contesta l’alcalde: de debò, es creuen que sóc una Caixa de coca-coles? Així va néixer el primer ascensor del consistori.
Gairebé mig segle després, l’incident deixa de ser humorístic. Aquest cop fou denunciat al Parlament Europeu. Una cadira de rodes irlandesa, reserva un bitllet Dublín Brusel·les. Quan ha de pujar a l’avió, no hi ha rampes. Ingènua la convencen que pugi en una manual. Quan arriba a la capital europea, descobreix que la companyia aèria no ha pujat la seva cadira elèctrica. Quan el meu assistent m’ho explica, un miler llarg de persones en una de les sales més emblemàtiques del Parlament Europeu pica amb violència les taules com a senyal de protesta. Per descomptat, sembla que les autoritats volen prendre mesures. No em queda més remei que felicitar-los.
