De sobte, el tomb del sucre fa novetats. Tot just passo per davant de la paret del camp de futbol de la Rambla, un perfum d’aiguarràs, indica que algú pinta. Naturalment, els cal·ligràfics durant una estona m’aparten de la paret fins que m’hi tornen cargol. Si fa no fa, són gent avesada als grafitis de protesta. Millor encara, a mig camí, entre els còmics i les propostes naïf. L’endemà, quan hi torno a passar, un altre xicot fa més info. Parla de boscos i cérvols. Per sort, no pinten pistes de gel, ni óssos del National Geographic, quin descans. Finalment, un àlbum de fotos d’un amic, em dóna més pistes. D’improvís, recordo el meu fill petit quan em parla de Walt Disney i la seva proposta sobre Bambi. La història va créixer quan el dibuixant ianqui va visitar el santuari de Nara, al Japó. De fet, un indret on m’agradaria sojornar-hi. En comptes de frares o gurús, les bèsties se us hi acosten a la manera de Sant Francesc. Us imagineu una daina arraulida al vostre costat mentre llegiu uns versos vora el capvespre? La pau és aquesta connexió que rares vegades us il·lumina. Al capdavall, les bèsties discriminen perfectament qui va sonat. De debò,el tema no és menor. En canvi, les ciutats democratitzen la ignorància. Així, doncs, faig imaginari tot just penso en aquesta proposta artística de carrer. Nara, com si fos Montserrat, és una altra tradició, a la recerca d’una mica de seny.
